|
|
Articles d'Opinió - Actualitat
|
|
|
Reagrupament vol dir aplegament? (26): Visca Reagrupament! |
|
|
|
|
| Isidre Palmada |
| Associat a Reagrupament |
Políticament la lliçó a treure de tot l’afer és que ens hem de plantejar amb urgència el com encarar les eleccions. Fa temps que prediquem el consens i la bona voluntat de tots els independentistes per a construir la candidatura d’aplegament i unitària, que ens porti a la victòria. El nostre pla A és el Referèndum d’autodeterminació. No la sanitat o bé l’escola, sinó la Constitució Catalana i un Parlament Sobirà.
Alguns associats no han resistit. Ètica i dignitat contra comèdia i mal exemple són els arguments. “Falten valors i sobra aparença” vénen a dir els qui se’n van. I s’imaginen misèries personals, revenges roïns i ganivetades traïdores. Una lectura intencionada i literal dels estatuts els aferma en el seu enuig. Però, és aquest el temporal? Això és el “venut”. La realitat és una altra. Llàstima que no sorgís un comunicat prompte i clar. ELS ACTIUS: Reagrupament és una associació de 3.500 militants. Els associats saben bé els objectius de l’associació (la independència immediata i la regeneració política). Reagrupament disposa de dos capitals importants: 1.- Carretero és un actiu inqüestionat i inqüestionable. 2.- L’Organització i la militància és l’altre actiu. Ho és pel nombre d’associats i ho és també per la qualitat d’aquests associats: Per primera vegada, una organització reuneix transversalitat, seny, consens i convenciment de ruptura amb Espanya. Els associats configuren la classe mitjana catalana, la mateixa que podria conformar qualsevol partit amb voluntat de polítiques centrals. L’afer dels 4 dissidents ha fet trontollar tot aquest capital i ha desdibuixat la credibilitat de Reagrupament.
L’AFER: Políticament els 4 dissidents volien incidir i apropiar-se d’aquest potencial polític: 1.- Posant en qüestió i rebaixant la imatge i el prestigi de Carretero i 2.- Estructurant el territori en un “partit de capitans” amb disciplina i criteris propis. La línia discursiva ha estat la tronada confrontació territorial, tan típica al llarg de la història de molts debats. Però la força dels 4 dissidents era la seva capacitat d’organització i el treball realitzat. Amb una organització sota el seu control, fàcilment es podia defenestrar o bé domesticar l’autoritat el líder. Tot sense soroll i molt asèptic, només des dels estatuts. Però els 4 dissidents no tenien les coses tan lligades, ni madurades com per fer ara una operació d’escac i mat. La iniciativa de Carretero ha estat providencial i quirúrgicament guaridora.
L’ACTIU DE CARRETERO. Carretero és un líder democràtic. És líder i no se’n sent. Sempre està disposat a deixar el lloc a un altre, a qui l’anheli. Ocupa el rol per patriotisme i per patriotisme està disposat a lliurar-lo. Aquest és el trumfo de Reagrupament. Carretero representa ell sol la regeneració política que orna Reagrupament. Perquè cap organització pot vantar-se de tenir directors com Carretero: lliure de poder. Ningú no pot custodiar un càrrec amb la renúncia, amb l’entrega del líder a les necessitats del projecte. La independència ordena i legisla. Dóna a cadascú un lloc. I es combat de tràmit: Per vèncer i tornar a casa. Carretero, com tots els associats, comparteixen el sentiment que ara és temps de deixar el quotidià, per, un cop feta la feina, tornar al tros i tornar a sembrar i collir. Tot té un temps. Ara és temps de política, ara és temps de patriotisme.
LA CLAU: La repercussió política de l’afer dels 4 dissidents ha aconseguit posar en qüestió l’actiu de Carretero. Perquè s’ha reaccionat en fals. L’esdeveniment s’ha presentat com una qüestió de o bé tu o bé jo. I, a manca de respostes clares i amb apel·lacions literals als estatuts, l’afer s’ha reduït a una qüestió personal. Però l’assumpte és una qüestió política. La clau de tot plegat és: Quin “partit” és Reagrupament? Quina “organització” ens cal? Els 4 dissidents proposaven construir un partit tradicional, a l’estil del Lenin. Una màquina organitzada i disciplinada, presta a donar el cop a l’Estat espanyol. Preparada també pel combat post electoral de pactes i estratègies sectorials. Ras i curt: Una nova ERC.
JOC DE MIRALLS: Carretero ha tallat aquesta via. Precisament per la natura de l’organisme que es volia crear: Un exèrcit de fidelitats i compromisos, de càlcul i escaladors. Però ho ha dit poc i sense esma. Ha deixat, inconscientment?, que els periodistes desviessin la qüestió i aprofitant la seva desgana pel poder, l’acompanyessin a un altre escenari de poder. D’un poder igualment leninista, però amb un altre Lenin. I Carretero no ha afinat, ni ha estat oportú. La pugna conceptual s’ha desvirtuat i els 4 dissidents i els periodistes l’han convertit en una baralla sobre qui té el monopoli del decidir: Altre cop enredats en el joc de les “fidelitats” i “conxorxes” entre uns i altres. Els uns contra els altres.
DOS CONCEPTES: Però aquest no era el debat de Carretero. El “problema” entre els sectors ha estat sobre la concepció del “partit”. La via Carretero no és la disciplina del soldat: Una jerarquia leninista. Sinó la disciplina anarquista, la disciplina del ciutadà conscient, lliure, patriota: La que mou i ordena per convenciment. La regeneració política és regeneració de la jerarquia. L’ordre no ve de dalt, sinó del cor i del debat. El líder és líder perquè tots som iguals. Carretero confrontava aquesta via, contra la jerarquia de “partit” dels 4 dissidents. Reagrupament ha ser una “associació” d’homes i dones valents, disposats a lliurar-se. Disciplinats per patriotisme i sense afany d’aprofitar-se’n, ni de tenir cap altre guany que el guany nacional, la independència.
L’ACTIU DE L’ORGANITZACIÓ: Així, desgavellant l’actiu Carretero, els 4 dissidents també han malmenat l’altre actiu, el de l’organització. Perquè els dos actius van lligats. Desvirtuant el debat, els 4 dissidents han aconseguit somoure una base ben assentada: Els cors dels “reagrupats” i el prestigi acumulat. L’afer tot ell, doncs, ha repercutit entre tots els associats i entre la gent que amb simpatia, s’engrescava i s’entusiasma amb Reagrupament. Tanmateix a història passada, no hi ha desviació, ni abdicació de les idees, ni dels ideals. El dany és, doncs, circumstancial i l’organització un bon actiu (Un organisme fort, de gent serena i valenta). Per tant, ara depèn de si volem trencar el malefici. És fàcil. Cal només el consentiment i la decisió de tots plegats. Caminat es testimonia i tots podem engreixar el crèdit acumulat. Cal tornar al carrer a lluitar amb força. Perquè no hi ha hagut canvi de projecte, ni d’objectius.
EN CONCLUSIÓ: Políticament la lliçó a treure de tot l’afer és que ens hem de plantejar amb urgència el com encarar les eleccions. Fa temps que prediquem el consens i la bona voluntat de tots els independentistes per a construir la candidatura d’aplegament i unitària, que ens porti a la victòria. El nostre pla A és el Referèndum d’autodeterminació. No la sanitat o bé l’escola, sinó la Constitució Catalana i un Parlament Sobirà. Molts hi estan d’acord. Fins i tot entre els partits reformistes. Avui els mapes i les demografies són com són i les que són. Aquesta és la partida. És la configuració que tenim per a apostar i jugar. “Què fer?” és l’orientació i la determinació política cabdal a decidir.
 |
|
|
|
Enquestes
|
Petit escrit en un bloc de la Xarxa sobre el fet nacional català:
És que la història escrita d'Espanya ha estat la història de l'ESTAT espanyol, en la qual han confu i conflueixen, els interessos de les classes dominants del territori que el composa.
No ha estat Castilla la opressora, sinó el conjunt de forces que han usat i usen al producte elaborat amb l'hegemonia de la llengua del territori de Castilla.