Fa uns dies va enviar-me un email un jove estudiant de periodisme. Em parlava de Just Cabot i d’Eugeni Xammar, i algú que parli de Just Cabot i Eugeni Xammar és algú que comença a llegir el que s’ha de llegir i que comença a saber, a Catalunya, a quin costat cal combatre en el món de la literatura i la política.
És independentista, i és clar, s’havia reagrupat recentment. Bull
d’il·lusió. Vostès l’han pogut llegir fa poc en aquest web de
Reagrupament, que li ha publicat un article, abrandat i
apassionat, Laporta: ara toca Catalunya. És en Marc Cros.
Hi ha una idea en l’article que m’ha agradat molt, que crec que val la pena tornar-hi: l’agonia de la dependència.
De fet, aquesta és la clau de tot plegat. És tan esgarrifosa la degeneració d’aquests darrers anys d’autonomisme que ha arribat un moment que s’ha fet senzillament irrespirable, impossible d’aguantar un dia més. Les renúncies, les falsedats, el tacticisme, la indignitat, les resignacions, han acabat convertint-se en un nauseabund exercici de real politk que ha s´ha endut pel davant qualsevol ideal, ofegant tota guspira de canvi. La dramàtica supervivència en el no-res de l´Espanya de les autonomies. Han acabat per adaptar-se a l’agonia i només en aquesta agonia que no porta en lloc, que no pot despertar en el nostre poble el més mínim interès, i que obstaculitza la revolució cívica que necessitem, tenen sentit.
En Marc, potser sense voler-ho, dóna amb una de les claus de la batalla que caurà al damunt de Reagrupament en els propers mesos, quan serem literalment assetjats pel l’amenaça del “vot útil nacionalista”. L’apel·lació a no “dispersar” el nacionalisme i a la perentòria necessitat de foragitar el tripartit de l’administració catalana –per tal d’ocupar-la uns altres- serà de proporcions colossals.
Una bona manera de resistir és negar-se, precisament, a continuar mantenint aquesta agonia. És clar que ningú no vol el tripartit, només faltaria, però aquesta és una pregunta trampa. El dilema no és si tripartit sí o tripartit no. El dilema és continuar l’agonia o decidir-se a desconnectar el mort. I és clar que ningú no vol dispersar el vot nacionalista, tampoc faltaria més, però aquesta també és una altra pregunta trampa. Vot nacionalista per a fer què? Per continuar mantenint intubat el cadàver? Per què no agrupem en canvi l´autèntic vot que vol acabar amb l´agonia?
Aquesta és la fortalesa de Reagrupament, i la que fa saltar pels aires l´status quo actual. Bon article, Marc. A en Xammar li hauria agradat.
.jpg)
El passat dia 13D al poble on visc es varen fer les votacions amb el resultat de: SI=94,90% NO=3,20%.
El partit independentista "Esquerra" no te pas el 94% ni el 50% d'aquests vots. Que va passar? Doncs que hi ha persones que normalment voten a d'altres partits, però que se senten independentistes i aquesta era l'ocasió de fer-ho!
Pregunta: Aquestes persones que varen votar SI a la independència, votaran mai a Esquerra?
Resposta: NO!
A les hores, qui votaran si volen que Catalunya sigui lliure i que tinguem l'Estat Català?
Tothom sap la resposta, oi? ;-)