|
|
Corrupció i reforma electoral (i 2) |
|
|
 Autor: Carles Boix
Font: El Singular Digital
"A l’hora de votar cada elector ordenaria els candidats segons les seves preferències"
En un primer article penjat al Singular el 16 de novembre,
vaig encetar una discussió sobre la relació potencial entre corrupció
política i la reforma del sistema electoral català. Com que la
insatisfacció de l’opinió pública catalana (i espanyola) no sembla que
hagi parat de créixer en aquests darrers mesos, reprenc (i tanco) les
reflexions que vaig començar aleshores.
L’article del 16 de novembre avançava tres tesis bàsiques. Primer, el
sistema proporcional amb llistes tancades (imperant a Catalunya ara) és
extraordinàriament opac i, per tant, no gaire capaç per si sol de
baixar el nivell de corrupció: els electors no saben qui són els seus
representants (llevat del cap de llista), no en coneixen la seva
qualitat i no poden dir a què es dediquen a fer cadascun d’ells al
Parlament.
Segon, aquest sistema dóna una força desproporcionada al cap
de llista en un sentit doble. De cara enfora, com a cara visible del
partit, el líder polític és, a la pràctica, l’únic mecanisme que el
ciutadà pot utilitzar per mesurar la seva satisfacció amb el partit que
ha de triar. De cara endins, el converteix en una mena de dictator: els
polítics del partit han de plegar-se a la seva voluntat si volen
aparèixer a les llistes electorals futures i han de maniobrar d’una
manera normalment sinuosa (i sovint sinistre) per sobreviure i avançar
dins de la maquinària política. Aquesta forma d’operar ha de tenir, a
llarg termini, conseqüències desastroses sobre la qualitat mitja del
polític professional: hi ha poques persones que, tenint millors
alternatives al món empresarial i privat, acceptin viure una vida de
tacticisme i dissimulació. Tercer, un sistema proporcional amb llistes
obertes posa remei a aquests problemes, però només parcialment: les
circumscripcions catalanes són tan grosses que sembla impossible creure
que els votants puguin arribar a destriar la qualitat de les dotzenes
de polítics que es presenten en una llista qualsevol; i, al cap i a la
fi, en un sistema de llistes de partits la màxima guerrista de “el que
se mueva no sale en la foto” continua vigent. Tenint en compte els
problemes que plantegen els sistemes de llistes (inevitables a les
lleis de representació proporcional), l’article de novembre tancava
reconeixent que, a l’hora d’oferir un sistema millor per controlar la
qualitat dels polítics (que l’article identificava amb els préssecs en
venda a la plaça), el sistema majoritari anglo-saxó, on cada diputat
surt escollit en una circunscripció única, semblava millor.
Malauradament (o, potser, afortunadament) el món és més complicat (i el
sistema electoral majoritari britànic menys atractiu) que l’exemple
dels préssecs que feia servir per dues raons. En primer lloc, aquest
sistema crea unes barreres extraordinàries a l’entrada de minories de
tota mena, incloses aquelles minories il•lustrades disposades a lluitar
per la regeneració democràtica del seu país.
A tall d’exemple, imaginem que, sota aquest sistema, una circumscripció
electoral qualsevol envia un diputat al parlament. Suposem que
habitualment s’hi presenten dos candidats: un d’esquerres, el sr. E, i
un de centre, el sr. C. Suposem que esclata un escàndol financer
important i hi ha indicis que tant els amics del sr. E com els del sr.
C fan operacions urbanístiques poc clares. Un ciutadà de peu,el sr. H,
decideix presentar-se a les eleccions amb el senzill eslògan
d’honestedat i mans netes. Atraure una majoria dels votants no és
certament impossible: però, creu algú que els electors de la
circumscripció sacrificaran ràpidament tots els avantatges que ha
generat el polític E (que sol guanyar l’escó) en impostos,
transferències i susbsidis públics a canvi de les promeses d’un
perfecte desconegut, el sr. H? Potser una minoria votarà el sr. H de
bon grat. Però, recordem-ho un cop més, el sr. H necessita molt més que
una minoria de bona voluntat per prevaler sobre els polítics de sempre.
I, en segon lloc, precisament perquè crea aquestes barreres d’entrada
tan considerables, el sistema majoritari tendeix a convertir cada
circumscripció electoral en el feu particular del diputat elegit. Tant
als Estats Units com a la Gran Bretanya més del 80 per cent dels
diputats tenen unes majories superiors al 60 per cent dels vots:
aquests escons només canvien de partit quan el diputat en qüestió
decideix retirar-se voluntàriament (o involutàriament, esclar) de la
vida política. Tot això és acceptable en un país gros. Tanmateix, en un
país tan petit com Catalunya, no faria més que reforçar un teixit de
clienteles i favors ara controlat per un grup reduït de parlamentaris
invencibles.
Probablement per totes les raons exposades, la reforma electoral que
els experts solen posar a la taula a Catalunya és una combinació de
llistes proporcionals i de districtes uninominals seguint el sistema
alemany. Aquesta proposta representa, sense cap mena de dubte, una
millora respecte al sistema actual. Adoptant aquest sistema, però, el
sistema de llistes tancades es mantindria vigent. I els partits com a
maquinàries continuarien dominant l’escena pública: al sistema alemany
la quantitat d’escons assignats per llista s’ajusta a l’alça per
assegurar la proporcionalitat en la distribució d’escons al Bundestag.
I, sí, el coneixement personalitzat dels polítics i la seva
fiscalització per part dels votants augmentaria. Tot i això, no sabem
si gaire: al cap i a la fi els sistema està fet per assegurar la
posició predominant dels partits i les seves llistes.
Per això, em permeto suggerir un sistema electoral alternatiu més
senzill i més transparent. En aquest sistema, que es practica amb
algunes diferències a, per exemple, Irlanda, els districtes tindrien
una grandària mitjana, d’uns sis a vuit escons: això permetria els
votants conèixer els candidats i els guanyadors de prop, però alhora
preservaria una certa proporcionalitat en els resultats. A l’hora de
votar cada elector ordenaria els candidats segons les seves
preferències. I simplement obtindrien els escons del districte els
candidats que acumulessin més suport per part dels votants. Aquesta
estructura combinaria la relació directa entre representants i
representats sense distorsionar, com fa els sistema britànic,
l’electorat i els seus interessos.
 |
|
|
|
.jpg)
Una de les coses amb les que personalment estic més d'acord és el fet que el tacticisme intern dels partits provoca moltes frustracions entre aquells aspirants, sovint molt més vàlids que els seus líders, que topen amb una burocràcia regida per principis electoralistes.
Poder escollir i conèixer els teus diputats al Parlament generaria una aproximació del ciutadà cap a la política. Ara bé, cal evitar que el diputat sigui el representant d'un grup d'amics que el voten cada quatre anys. Pot convertir-se aleshores en un xantatge dels propis votants cap al diputat. Si no es fa el que aquests votants li diuen (com per exemple aconseguir un centre cívic o equipaments pel poble), a les pròximes eleccions salta.
El més interessant és un equilibri entre la defensa dels seus electors i del territori al que representa, a la vegada que una certa lleialtat al partit i als ideals. Per tant, una circumscripció a nivell de vegueria pot ser el més adequat per moure'ns entre la defensa del territori i la lleieltat als ideals.
De totes maneres, crec que la idea és bona i cal continuar treballant en aquesta direcció.