Em sento orgullós de ser català, i vull fer-ne professió. Per això mateix voldria ser universal. Els grans catalans, com en Pau Casals, ho eren. Jo vull ser universal, perquè és part de l’essència del catalanisme. Nosaltres no som, com diuen a Madrid, "la aldea grande", en què han convertit Barcelona i Catalunya els partits polítics catalans del post-franquisme. Nosaltres hem d’invocar l’esperit obert i universal de la Barcelona de principis del segle XX.
Sóc català però també ciutadà del món. Faré i faig tot el que està al meu abast, per transmetre als altres pobles la cultura catalana, el seny del nostre poble i la nostra llengua. Però ho vull fer amb intel·ligència i eficàcia sense buscar el rebuig, ni tan sols el dels nostres “veïns” espanyols. A fora de Catalunya, perquè la gent em pugui entendre parlo en anglès, francès, italià i també castellà. Clar que m’agradaria poder parlar en català fora de Catalunya i que m’entenguessin, però com això encara no és possible, parlaré en una llengua en què m’entenguin i no pas com un "aldeano".
No vull fer del nostre "melic", el centre del nostre món i el "temple" de la nostra mirada. Hem de transmetre amb tolerància i comprensió, les essències de la nostra cultura i el sentit de Catalunya com a poble, sense oblidar que hi ha també moltes coses a gaudir en el món, entre les quals hi ha també les de l'altre costat del’Ebre.
Em sento orgullós del nostre art, però els meus pintors preferits son Velázquez o Veermer. A Catalunya tenim grans vins, però no per això deixaré de gaudir d'un vi francès com el “Chablis” o d'un “Ribera de Duero” castellà. Tenim ciutats meravelloses, Barcelona n’és un exemple, però m’enamoren tantes d’altres de fora, com Istanbul o Budapest, o Sevilla, Granada o Toledo, i més del nostres “veïns”.
Sóc català per damunt de tot, però també ciutadà d’aquest món, on hi ha tantes coses per gaudir.
Sempre he pensat, que si hagués de lluitar i morir ho faria per Catalunya. Que tots els Catalans tenim el dret i el deure de recuperar allò que castellans i francesos ens van prendre. Però, per viure, viure com un home lliure. Sense complexos, ni “petites idees”. Viure com el que vull ser, com un ciutadà universal, “ciutadà del món”.
Manel Peiruza i Rocamora.
Un article que dona peu a la reflexió, molt bó.