Lluís Segalà i Estalella, el dia 17 de març de 1938, va morir en un dels bombardeigs de la Guerra Civil Espanyola, a mans de l’aviació feixista italiana. Vivia en un pis a la cantonada del carrer Balmes amb la Gran Via (a Barcelona) i allí va ser esclafat a mort als 64 anys, juntament amb la seva família. Com molt bé sabeu el mes de juliol va sortir el llibre “La nissaga catalana del món clàssic”,  llibre que conté la semblança dels personatges que han fet alguna aportació a la construcció de la nostra nació, des del món clàssic en el sentit ampli. Va donar suport a l’edició l’Institut d’Estudis Catalans i l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica i la revista Auriga el vam publicar.

Lluís Segalà i Estalella,  va ser una de les set persones que el dia 9 de maig de 1911 van fundar la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (les altres sis eren Joan Maragall, Antoni M. Alcover, Josep Carner, Frederic Clascar, Pompeu Fabra i Àngel Guimerà).

De ben segur que Gregorio Peces Barba no sap els noms i cognoms de les 1.300 persones que van morir aquell dia, 108 de les quals eren criatures. Homes, dones, joves i nens que vivien, estimaven, i fins i tot, potser tenien una vida pública i de respecte amb la humanitat.

Heŀlenista i filòleg, Lluís Segalà fou mestre de figures tan rellevants com Lluís Nicolau d’Olwer (1888-1961) o Pere Bosch Gimpera (1891-1974), així com de bona part dels primers traductors de la prestigiosa «Col·lecció Bernat Metge». Segalà va ser professor de l’Escola de Bibliotecàries i, entre 1921 i 1930, en va ser el director. Pocs anys després, en esclatar la Guerra Civil, fou apartat de la càtedra de grec de la Universitat de Barcelona, acusat de «desafecto al régimen». Tot i les intenses gestions que van fer alguns membres de la universitat per a la reincorporació del brillant filòleg, mai va tornar a exercir la seva càtedra.

Podeu llegir la semblança completa de Lluís Segalà escrita per Josep Antoni Clua al llibre, que hem publicat poc abans que Gregorio Peces Barba, un dels “padres de la Constitución Española”, fes honor a aquesta victòria del feixisme, seixanta-tres anys després dels fets.

A vegades tinc la impressió que no som conscients d’una cosa el dia que esdevinguem un Estat de ple dret en el món, els catalans també tancarem definitivament la victòria del feixisme més llarga de la història de la humanitat. I crec que, a cop d’humiliacions continues, a vegades oblidem també això i fins i tot banalitzem la nostra dignitat com a poble, que en cap cas passa per fer broma dels assassinats d’éssers humans.