El passat dijous el Dr. Carles Miralles, membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans i catedràtic de filologia grega de la Universitat de Barcelona, va impartir una conferència a la seu nacional de Reagrupament titulada “Nació i món clàssic”, en el marc del cicle de conferències que ha engegat Reagrupament per tal d’oferir una reflexió del present del nostre país, des del compromís en la cultura, fonament de la política. L’acte fou presentat per Montserrat Tudela, que va iniciar-lo agraint la presència del Dr. Miralles i recordant que, en el moment d’assolir la independència legítimament, en el Parlament de Catalunya, la nostra acadèmia, l’Institut d’Estudis Catalans, haurà de ser un dels actors que participin en l’organització de la nostra plenitud nacional.

Carles Miralles va fer un recorregut des el punt de vista acadèmic, “no polític, sinó històric” -va deixar clar- del terme “nació” partint del món clàssic fins a la construcció d’una ideologia nacional al nostre país. 

Etimològicament “nació” ve del llatí “natio”, que, alhora, deriva de “nascor” que vol dir “néixer”, és a dir, és un substantiu que originàriament pertany a l’àmbit de la natura, i és així com el trobem en la literatura antiga, i fins i tot en el diccionari etimològic de Joan Coromines. Aquest és el seu origen.

Com tots els mots, però, al llarg de la història es va omplint de significat, sense manllevar-li l’original. I a partir del segle XIX europeu, el sentit de “nació” assoleix una dimensió ideològica, es carrega d’un significat cultural: ja no només és el lloc on hem nascut, sinó que també el lloc que reconeixem en funció d’una sèrie de coses no “naturals”  com és  la tradició cultural.  I aquest és el que ha estat usat i ideologitzat políticament. Ambdós significats, però, tenen en el centre l’individu. I això és molt important no perdre-ho de vista. Ambdós significats, el natural i el cultural, s’entrelliguen, i parlen de dues maneres, poden generar dos discursos, o entortolligar-se en un de sol. 

La consciència nacional dels catalans s’ha anat generant, sobretot, des de la Renaixença (s. XIX), els temps on l’arrel essencial de la realitat col·lectiva tenia com a eix central la llengua i  la terra.  La  idea de “nació” a Catalunya no és comparable amb altres idees nacionals europees de finals del segle XIX i principis del XX, quan hi va haver fets a Europa que propiciaren enfrontaments entre pobles, articulats al voltant de la idea de nació. És en aquest context històric que queda clar que la “nació” són totes les coses espirituals, i que l’”estat” són totes les coses públiques, els serveis, les estructures polítiques.

Miralles recordà les generacions noucentistes i la seva voluntat “d’institucionalitzar” la nació catalana alhora que reflexionaven sobre ella mateixa.  Les nacions hegemòniques occidentals van construir una nació sobre la base d’una cultura i no s’entenia, ni s’entén, la cultura sense la base del pern de la llengua. Els noucentistes volien fer-ho tot ben fet i institucionalitzar-ho i, a més, calia fer-ho de pressa, perquè a principis del segle XX eren temps de canvis històrics importants. I van  privilegiar la idea de la ciutat grega i el seu territori –la polis- com a model nacional català, enfront el model romà d’imperi, usat pels imperialismes històrics, inclòs l’espanyol.A Catalunya, a principis del segle XX, es volia construir un centre cultural polític corresponent a un territori abastable i que s’assemblés per la voluntat i els objectius de la idea grega de la polis. I això, Lluís Nicolau d’Olwer, per exemple, ho va deixar escrit en molts dels seus articles  “La llibertat, per als homes, sempre presenta, solidaris, dos vessants. La llibertat de l’home, individual, i la llibertat col·lectiva; la llibertat de cada home i la llibertat de cada comunitat. La llibertat humana i llibertat nacional,” diu Nicolau i segueix “La llibertat de cada home significa la seva dignitat i n’és condició; tal com la llibertat col·lectiva implica la sobirania i n’és igualment condició”. Segons Nicolau d’Olwer el problema és qui exerceix la sobirania, perquè “la restricció molt gran dels drets de sobirania pot convertir, de fet, una democràcia en oligarquia”.

Si en el centre del terme “nació” hi ha l’individu, el mal de l’imperialisme és concebre la col·lectivitat com una abstracció, no pas com una suma d’individus. Si la considerem així, com una suma d’individus, cal creure que allò que l’home no pot fer, la col·lectivitat tampoc; creiem que és moral la defensa i immoral l’opressió, tant en els homes com en els pobles. Miralles va esmentar les paraules de Nicolau d’Olwer: “Malgrat la constant amenaça de l’imperialisme, el nacionalisme ha de ser a cada poble, a cada nació, el que la llibertat individual és a cada home, per tal que com en el poble sotmès, l’home no és pròpiament “ciutadà”, sinó “súbdit”, no tenint com no té el control del govern”. En el marc del comentari d’una obra clàssica de Xenofont (s. IV aC), “L’Econònic”, Miralles recordà la separació entre ciutat i imperi, entre democràcia i autocràcia, entre nació i estat. Històricament, els estats unificadors, han destruït les nacions, en el sentit que les han suplantat, que s’han apropiat d’allò que és específicament nacional –les coses espirituals– i no estatal –els serveis públics-–.

Miralles va acabar recordant que el món clàssic és un referent, però cal acostar-se als antics amb esperit crític, considerar-lo pensant en el present, perquè l’esquelet moral de l’home continua essent el mateix, i és en l’exercici de la nostra llibertat que podem triar què imitem i que rebutgem.

Com ho va fer Carles Riba, en la seva novena elegia, amb uns versos de la qual va cloure Miralles la reflexió...

“La llibertat conquerida en l'apassionada recerca

del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor, 

ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva 

per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;

i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta 

per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix.

Sí, però l'esperança meravellosa traspassa,

crida, més real que la tenebra o l'estel

-ossos decebuts i l'heroica pira en el vespre

 desesperat- per a molts sembla d'antuvi una fe;

sols que té menys espera i arrenca de tots els exilis

cap al seu crit, i els batuts van retrobant-se soldats.“