Portem 35 anys des de la mort del general Franco i el missatge d'Espanya és clar, repetitiu i transparent: Catalunya no és una nació i, per tant, no té dret a administrar els seus recursos ni a organitzar la seva vida pública ni les coses com ella vulgui, sinó tan sols com li permeti el poder central únic i autèntic. Ells parlen molt clar i, sincerament, cal agrair-ho. El que no s'entén és perquè nosaltres, els catalans, ens entestem en vies complicades i impossibles: fer Estatuts, reformar lleis orgàniques, reformar constitucions espanyoles, etc.
La capital de Catalunya torna a ser notícia a causa de la mala gestió dels responsables municipals que, encapçalats pel seu alcalde, el socialista Jordi Hereu, estan arrossegant la ciutat cap al descrèdit. Després del balafiament inútil de recursos en la fallida consulta de la Diagonal, els costos de la qual encara no es coneixen oficialment (i algunes fonts situen en 3 milions d'euros), ara s'ha sabut que el 2009 l'Ajuntament de Barcelona va gastar 14.178.524,29 d'euros en estudis i treballs tècnics, el contingut dels quals encara no es pot conèixer. Aquesta xifra supera en més de 800.000 euros els 13.340.000 destinats a aquest capítol el 2008 i constitueix una desviació del 57% respecte a la previsió consignada al pressupost.
En els darrers dies s'han esdevingut tres episodis que demostren que els sistemes democràtics d'alta qualitat són possibles. De fet, no únicament són possibles, sinó que existeixen en la vida real (Regne Unit, Alemanya i Japó). Cal subratllar això, perquè el contrast amb el cas espanyol i el règim autonòmic que ens ofega, és del tot evident. Unes són d'alta qualitat, els dos darrers, d'una baixa, baixíssima qualitat.
"Per a nosaltres, el nacionalisme és la tendència que proclama el dret de tota nació a tenir el seu estat i a organitzar lliurement la seva vida pròpia" (Antoni Rovira i Virgili).
Catalunya, perquè és un fet i una voluntat nacionals, té el dret de regir-se lliurement ella mateixa. Avui ens és negada aquesta llibertat. Ens dicten les lleis, ens administren la justícia, ens gestionen els nostres recursos. Ens manen. El nostre problema és de llibertat, de pròpia determinació. Per això afirmem el nostre dret moral a la lliure determinació enfront d’un Estat, de dalt a baix anticatalà, tal com el president Macià, 79 anys enrere, va decidir proclamar unilateralment la República Catalana.
