Molts som els que des de ja fa molts anys lluitem per la llibertat i la dignitat de Catalunya. Mai com ara la independència de Catalunya havia estat en el sentiment de tants catalans i catalanes. És per això que avui, passat l’Onze de setembre i amb unes eleccions espanyoles a la cantonada, aquells que impulsem organitzacions independentistes hem de reflexionar sobre com actuar, per fer que aquest sentiment majoritari tingui el pes que li correspon a les urnes.

És ben sabut que la política catalana es mou en dos eixos, el nacional i el social, i que els diferents partits se situen en aquests dos àmbits, tanmateix, l’independentisme s’ha identificat sempre amb partits definits com d’esquerres.

No és fins al sorgiment de Reagrupament que la concepció de l’independentisme s’intenta obrir a una posició de centralitat, obviant de forma voluntària l’eix dreta-esquerra i establint un parèntesi en aquesta necessària disputa, mentre no tinguem veritable possibilitat de decidir com a poble. Dit d’una altra manera, poc podem fer en favor de l’economia de mercat o dels drets de les persones si tot allò fonamental en aquests àmbits és decidit a Madrid.

Val a dir que aquesta posició central en el sentiment catalanista l’ha sabuda aglutinar, fins avui, la indeterminació essencial de Convergència Democràtica de Catalunya: moderats en diuen, el que en realitat vol dir que en cada moment fan allò que convingui més, sense que tampoc quedi mai determinat la conveniència de qui se serveix en cada moment. En tot cas, el domini de l’estètica, la imatge d’ordre i l’equilibri entre els interessos personals dels seus dirigents i les apel·lacions al patriotisme que tant agraden al seu electorat els fa, avui, preeminents.

Aprenem-ne allò que ens convé: s’ha de treballar per sumar, no per dividir; no hi ha veritats absolutes; els lideratges han de ser reconeguts; l’estètica també és important.

Rebutgem-ne allò que no podem admetre: el nostre compromís amb la llibertat i la dignitat de Catalunya no es ven; mai els interessos personals no han de malmetre els del país; l’ètica en la nostra actuació no és un element complementari sinó principal.

Portem molts anys de lluita i el país camina cap a on prevèiem: el llast espanyol malmet la nostra prosperitat econòmica, la nostra llengua és menystinguda, la nostra realitat com a poble és negada.

De fora ens ataquen, ara ja sense miraments, no pot seguir sent temps de resistència, és temps de combat. I per això avui és temps d’aliances entre tots els independentistes, per poder viure un demà en el qual no haguem de lluitar per existir, sinó per decidir com volem ser i com volem viure.