Arran del requeriment del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya a l’efecte que l’espanyol sigui considerat també “llengua vehicular” al sistema d’ensenyament català, assistim de nou a l’enèsim espectacle de declaracions irades, reaccions furibundes i manifestacions enceses dels nostres representants polítics.

Tanmateix convé aclarir que les Sentències del Tribunal Suprem de 9, 13 i 16 de desembre de 2010 (que revoquen les del TSJC i comporten la Interlocutòria d’aquest mateix Tribunal a l’efecte que siguin executades tal com ordena el Tribunal Suprem) es fonamenten en el contingut de la Sentència del Tribunal Constitucional d’Espanya de 28 de juny de 2010 sobre la Llei Orgànica d’Estatut d’Autonomia de Catalunya, pactada en el seu moment pels actuals presidents del Govern de la Generalitat de Catalunya, M.H. Sr. Artur Mas i del Govern de l’Estat Sr. José Luis Rodríguez Zapatero i aprovada per les Corts Espanyoles. Els poders judicial, legislatiu i executiu espanyols units en una mateixa causa.

Aquesta Sentència del Tribunal Constitucional estableix, entre moltes altres qüestions, els fonaments de la defunció de la nostra llengua, relegada a idioma de segona categoria en negar-ne l’obligatorietat del seu coneixement, obligació que per contra sí que existeix amb l’espanyol. Afirma també de forma clara que l’espanyol ha de ser llengua vehicular com el català en el sistema educatiu de Catalunya i determina també la prohibició de considerar la utilització del català com a “preferent” en l’àmbit de l’administració pública.

Tots aquests elements eren sobradament coneguts per les nostres institucions públiques i representants polítics, com així consta a l’Informe Jurídic d’experts sobre la Sentència del TC sobre l’estatut, encarregat pel MH President de la Generalitat Sr. José Montilla a una Comissió formada entre altres pel Sr. Francesc Homs, actual Portaveu del Govern, el Sr. Josep Maria Pelegrí, actual Conseller d’Agricultura o pels Srs. Joan Ridao i Miquel Iceta.

Tanmateix, les nostres institucions i els nostres representants, segueixen entestats en fer-nos creure l’existència d’una Catalunya amb drets nacionals, que gaudeix de respecte a la seva identitat i que disposa de capacitat de decisió democràtica. Tot és fals, no som res. Com diu l’esmentada Sentència del Tribunal Constitucional d’Espanya, “el poble de Catalunya són els ciutadans espanyols que resideixen a Catalunya ”.

El final de Catalunya, tal com nosaltres l’entenem, ha estat escrit.

No cal sortir al carrer, no cal desobeir res, no cal ni tan sols perdre el temps en una irritació justificada però inútil. Tot segueix el camí marcat per la realitat autonòmica que majoritàriament els ciutadans de Catalunya han triat elecció rere elecció, induïts per la mesquinesa i la covardia d’aquells que han preferit (i mantenen encara avui) la comoditat de la dolça mentida autonòmica a la duresa de la crua realitat: com a catalans ja no som res.

El canvi no vindrà per una manifestació massiva (que ja hem fet), ni per un nou Govern aquí o a Madrid, de res serviran les recollides de signatures, les apel·lacions als drets fonamentals o les reivindicacions davant d’organismes internacionals.

És l’hora que el poble de Catalunya reconegui la impossibilitat de l’encaix de la nació catalana amb Espanya, és l’hora que el President de la Generalitat reconegui l’error i l’engany del seu pacte amb Espanya per un Estatut d’Autonomia regressiu i admeti la inutilitat d’una negociació per un Concert econòmic convertit en última esperança però impossible tant des d’un punt de vista tant polític, com econòmic, com legal, essent d’altra manera el nostre futur restar condemnats a l’espoli fiscal en què se sustenta la relació de submissió de Catalunya amb Espanya.

Només ens resta un camí, només l’exercici de la nostra autodeterminació com a catalans ens durà a un futur pròsper. La serenitat i la intel·ligència ens ha de guiar en aquest difícil però únic camí que ens resta i que només passa per la llibertat, per la dignitat, per la independència.