Dijous, a la secció Cartes dels lectors , Lucero Zamora en publicava una d'interessantíssima. Duia per títol "Sensibilitat comercial" i deia: "¿Qui tria l'idioma, el client o el venedor? ¿És en funció de l'aspecte físic del client? Sóc peruana, fa setze anys que visc a Catalunya i el català és el meu idioma habitual. Puc utilitzar des d'un vocabulari tècnic fins a un registre col·loquial sense problema, però em pregunto què s'ha de fer per no haver de canviar al castellà quan compro. Algun cop m'he mig queixat, i m'han respost que és igual un idioma o l'altre. Penso que a mi no m'és igual, ja que jo havia iniciat la conversa en català. De vegades es disculpen i canvien de llengua, al cap i a la fi sóc jo la clienta. ¿Com pot ser que en uns grans magatzems la senyora que està al meu costat sigui atesa en català i a mi quasi m'obliguen a tornar al meu idioma matern? ¿És possible contractar personal amb un sentit de l'oïda més fi, capaç de captar l'idioma triat pel client durant els primers segons? No és un enfocament polític. És un tema comercial. El problema és que es canvia d'idioma quan es parla amb un interlocutor que es veu que és estranger ".
 
Les paraules de Lucero Zamora són excepcionals perquè narren una situació habitualíssima que les víctimes comenten amb els amics i prou. Molts catalanoparlants tenen instal·lat al cervell un xip que fa que, de seguida que noten un mínim accent en la veu de la persona que se'ls adreça en català, canvien immediatament de llengua i els parlen en castellà. Es pensen que ho fan per cortesia, però hi ha poques coses més descorteses cap a algú que rebutjar el seu interès per expressar-se en la llengua del país on és. Fa un parell d'anys era en un bar del meu barri i va entrar un noi de vint-i-pocs anys. Va saludar -"Bon dia" - i va demanar a la propietària "un entrepà de tonyina". Com que tenia un lleuger accent, no sé si brasiler o portuguès, la mestressa, catalanoparlant, va decidir no parlar-li en català i li va parlar en castellà tota l'estona, mentre el client -portuguès o brasiler- li parlava català a ella, i ella parlava en català a la resta de clients: a tots menys a ell. Demencial. Inconscientment o no, és una manera rotunda de dir-li a algú: no facis cap esforç per parlar-me en català perquè ara mateix aixeco una barrera i et tracto i et tractaré sempre com a foraster no benvingut.

Estic convençut que es pensen que fer això els fa quedar com a grans cosmopolites. Lucero Zamora és peruana, i he vist la mateixa actitud amb amics anglesos, guineans, nord-americans, marroquins, italians, russos ... Si els detecten un accent o uns trets que consideren forasters, res de parlar-los en català. ¿On s'és vist? De fet el que els estan dient és que no s'esforcin, que a casa -a la casa íntima de tot ciutadà que és la seva llengua- no els convidaran mai. És, purament i simplement, racisme.