Aquesta feina d'explicar coses , sovint coses que no interessen a ningú, t'obliga a treballar amb una constant sospita cap a la realitat. Una realitat distorsionada pel soroll de la fanfarronada, el cop d'efecte i algunes ulleres de sol gratuïtes.

Vaig conèixer a en Carretero  quan aquest treballava de conseller. Inaugurava la reforma de l'ajuntament de Tavèrnoles enmig d'un concurs de truites. En una llarga conversa m'explicava que el gran problema social de Catalunya seria la fractura entre la societat “rural” i la urbana. I en certa manera tenia raó. I si no mirin els resultats dels referèndums sobiranistes a Osona i comparin-los amb els de Sant Feliu del Llobregat; o bé, només cal que vagin a una institució de la Generalitat i diguin que vénen de Vic: se'ls miraran com si pudissin a llonganissa i li preguntaran com porta el fred.

Quan va parir la idea de Reagrupament  em va tocar seguir les primeres assemblees locals. Després em va tocar cobrir les tres assemblees generals. Una cosa puc assegurar, feien treball de formiga amb unes dosis de mala llet sorprenents. Carretero basava el seu discurs en una idea: la independència és cosa dels catalans. Punt. Estructurava la teoria de l'Estat amb ànima gairebé sionista. I a més, sense deixar en cap moment de fer-se el desmenjat. Un dia va caure en l'error, el “bloody saturday” de Vic. Error esmenat, va continuar la singladura, corejat per un exèrcit de fidels.

Ara una terna amb aires de màrqueting  de “Les tres bessones” intenten fer la guitza a en “Marco”, el nano que les va passar magres buscant sa mare de “los Apeninos a los Andes”. I seria ben fàcil, una hora de debat tancaria les llistes. Però no, cal fer una votació de primàries amb una fórmula enganyabadocs. I en Marco de l'independentisme es queixa. I té raó. Que ell, ja fa temps que camina.