He estudiat amb relativa profunditat els anys d’exili, sobretot els primers anys del gran èxode. He pogut conèixer alguns exiliats i molts fills de la diàspora. He sentit, doncs, de primera mà, com es van viure aquells anys en què la pàtria va fer-se errant: els anys de la II Guerra Mundial, la il·lusió del retorn a casa amb el triomf aliat, la terrible desesperança de l’exili dels anys cinquanta, etc.

És una de les més estranyes peculiaritats catalanes: la pàtria com abstracció, sense un arrelament físic, gairebé com un pur producte intel·lectual, tan allunyat del heimat  alemany.  He admirat el coratge i la dignitat dels qui, com deia Francesc Trabal a la seva neboda, abandonaven un país per salvar-nos la llengua. Tinc una sensació de perpetu agraïment. En les fosques tenebres del feixisme, algú va obrir un llum per dir al món que Catalunya resistia. El seu gest ens redimeix de les renúncies de tants.

I, tanmateix, cada dia que passa una idea em torna cada com amb més força: l’èpica batalla de la resistència catalana de l’interior.

No sé com ens ho hem fet per menysvalorar una de les grans epopeies dels temps moderns: com un poble va ser capaç de resistir l’etnocidi. Els francesos, sense que la seva cultura estigués en perill, sense una guerra civil, amb una submissió humiliant a l’enemic alemany, han estat capaços de reinventar la historia de la seva resistència. Com és possible que nosaltres no?

Fa uns dies, l'historiador i amic Lluís Duran, em comentava: “T'adones que enguany és el cinquantenari de la represa?”. No vaig saber què contestar i li vaig pregar que em concretés què volia dir: “Sí, home, sí, el 2011 farà cinquanta anys del naixement d'Òmnium, de Cavall Fort, d'Edigsa i d'Edicions 62”. I encara em caldria afegir-hi la celebració del primer concert dels setze jutges, el 19 de desembre de 1961.

Té tota la raó, en Lluís, com sempre. L'any 1961 marca, d'alguna manera, l'inici de la represa catalana, després d'una postguerra llarguíssima i de la decepció de què el final de la II Guerra Mundial no suposés cap canvi a la dictadura que estava practicant el genocidi del nostre país. L'honorable Albert Manent ja va titular precisament així, la represa, el seu primer volum de memòries. D’alguna manera agafàvem el testimoni de l’exili en el combat per la nostra supervivència.

Som deutors de la generació que va reprendre la lluita per una cultura i una llengua, en unes condicions amargues, desoladores i dificilíssimes. Sense la seva tasca i l'esperança que van posar per tirar endavant, avui, senzillament, no seríem aquí.

Personalment, estic molt preocupat pel desconeixement general que hi ha a Catalunya d’on venim i com ens ha costat recuperar-nos. Cinquanta anys després, seria un bon moment per recordar els valors de la resistència catalana.