M’explica un alcalde que enguany hi ha hagut un cert enrenou a l’hora d’organitzar la festa major del poble. Resulta que el cost de la festa és d’uns 65.000 euros, aproximadament. Fins ara tot ho pagava l’ajuntament, però enguany, a causa de la crisi, només n’ha posat 40.000, d’euros. I saben què ha passat: que la festa major s’ha organitzat igualment i amb les mateixes característiques. Els organitzadors han buscat patrocinadors, s’ha cobrat una petita entrada per determinats actes i s’ha optimitzat la utilització dels diners.

I és que el nivell de dependència pública en la que hem viscut immersos fins ara, s’ha d’anar corregint. Hem arribat a una situació, aberrant, que ens ha portat a acceptar com a normal que l’administració pagui coses a tothom en lloc de discriminar i que només ajudi aquells que no tenen prou recursos.

El cas de la sanitat pública n’és el paradigma. El servei va empitjorant dia a dia i es pretén fer veure que no hi passa res. Tothom la utilitza a cor que vols, sense limitacions. Però la rifeta s’anirà acabant, també. Les solucions són diverses, des de demanar el pagament de determinats serveis, a fer pagar una quantitat per visita, o a posar multes per aquells que facin un mal ús dels serveis. Una campanya informativa per estovar els socioaprofitats, i l’opinió pública que els sustenta, seria útil. Per exemple, es podrien publicar quants morts de càncer per diagnòstic tardívol s’han produït en un any, i quina part de culpa (per malbaratament de recursos) tenen els que han mal utilitzat el servei d’urgències o el CAP de torn.

Amb la reducció de recursos econòmics públics que patiran les administracions espanyoles els propers anys, es fa necessari prioritzar i escollir: un correcte servei per als que ho necessiten, o un mal servei per a tots. Correm el seriós risc d’acabar tenint serveis públics de perfil baix: universals, però mediocres. Un sistema que pagarà la festa a tots, sense distincions, però que no cobrirà els requeriments d’aquells que veritablement tenen necessitats.