De tant en tant a la història dels pobles s'hi troben moments de justícia estètica. A Catalunya el passat 10 de juliol es convertí en una d'aquestes fites quan milers de persones van desbordar la capçalera de la manifestació, on els polítics pretenien donar una imatge d'unitat al preu de no reivindicar res. Els crits de “Montilla, enrere” no eren cap manca de respecte; eren, simplement, una evidència del que ha passat al país i alhora l'exigència que el president es posi al lloc que li pertoca: darrere del poble que l'ha sobrepassat de llarg. Al llarg de la legislatura s'ha anat veient que Montilla és un fòssil, però el 10-J ha abocat el PSC a prendre una decisió improrrogable: o s'arrapa a la fantasia d'un encaix nacionalment híbrid i s'enfonsa en el no-res, o es referma en l'espanyolisme estratègic del PSOE i enfonsa el país en una espiral identitària, o bé –l'opció més assenyada i de més recorregut– es desfà de la cotilla espanyola i uneix la seva sort a la de Catalunya en un procés d'emancipació democràtica que ja ha començat i, per dir-ho en un llenguatge que els seus militants més antics entendrien, que va en el sentit de la història. Perquè, francament, no és que el sobiranisme els vingui ample, és que ni l'autonomisme els arriba al puny quan pretenen estirar una mica més el braç que la màniga, com s'ha vist amb un Montilla incapaç de referendar el seu propi discurs en la pretesa resposta a l'escomesa del Tribunal Constitucional.

Què va passar el 10-J? Senzillament, que la Catalunya oficial va ser batuda en tota la línia. A la capçalera hi eren tots els presidents, però la imatge de lideratge que pretenien donar era enganyosa, perquè ni la manifestació era dels partits ni aquests hi concorrien en sintonia amb el milió i escreix de persones que van dir alt i clar que s'ha tancat una etapa que els Honorables han fet i fan mans i mànegues per allargar més del que era raonable. I si algú no tenia dret a encapçalar una manifestació que era precisament contra les institucions, aquest era el president que, essent ministre de l'Estat, fou el primer a retallar l'Estatut i esqueixar la unitat d'acció a Madrid; el president que ara voldria convertir el 10-J en una maniobra electoral en clau espanyola i esbravar l'energia del 10-J pidolant un gest i una almoina en forma de lleis revocables dels mateixos drets que el govern ha esclafat rabejant-se en la seva liquidació.

Catalunya, ara ho sabem del cert, no cap a la Constitució espanyola. Davant la brutalitat d'aquesta evidència, o s'està a favor d'una legalitat desemmascarada, o s'està per la legitimitat que emana del carrer. Què hi feia, doncs, Montilla a la manifestació? En una democràcia funcional, el govern no surt al carrer per un fracàs de gestió que al capdavall li és atribuïble, si més no des d'una òptica espanyola. Cal en tot cas superar aquesta òptica i condemnar l'Estat. La manifestació, en canvi, és un recurs de la societat per superar l'escull d'institucions insensibles. I el 10-J la gent va manifestar-se contra les institucions: el Tribunal Constitucional, una Constitució dissenyada per ofegar Catalunya i esdevinguda l'última ratio  de la intolerància espanyola. Però també es manifestà contra uns partits que han perdut el sentit de la realitat i carreguen la seva retòrica amb evasives.

Ara toca obrir un procés constituent, no perquè la sentència del TC mutili més o menys un text referendat pel poble, sinó perquè Catalunya s'atorga el dret de regir-se ella mateixa. Aquest fou sense cap mena de dubte el sentit majoritari de la manifestació, mentre que l'encarcarament dels polítics aferrant-se a fórmules atrabiliàries dóna una idea força clara de les opcions de futur de cadascú. Perquè, al marge dels interessos i vergonyes de cada partit, una cosa és indiscutible: quan un poble es manifesta amb la força amb què ho féu el català el passat dia 10, cal entendre que legisla. Qui tingui orelles, que escolti.