Benvingut sigui aquest nou diari, el Diari del Gran Sobiranisme,  que m’agrada de recordar ha publicat el seu primer número exactament 132 anys, 7 mesos i tres dies després que va sortir el primer diari en la nostra llengua–òbviament en suport paper- el Diari Català . Com aquell i tots els mitjans de comunicació de tot el món, espero que acompleixi la funció ideològica dels seus promotors, és a dir, ser la veu de tots els que volem rescabalar la nostra dignitat sobirana, tots els independentistes que amb més o menys encerts, amb més o menys medis, estem treballant perquè aquesta pàtria nostra esdevingui un estat de ple dret en el món.

I és per això, que pensant en el futur Estat Català, en els moments de crisi econòmica de llarga durada que ens ha caigut a sobre, vull fer una breu reflexió sobre la necessitat d’invertir en cultura. Sí, sí, d’invertir, no de retallar. La cultura catalana és font de riquesa, generadora de PIB. I és que en el món globalitzat, les nacions ho són per la seva identitat i, per tant, per la seva cultura. I la identitat no és una patologia, com ens volen fer creure alguns bombarders d’ací i d’allí, sinó l’única raó de ser un poble, l’única manera de participar en la diversitat de la societat mundial i aportar-hi riquesa.

Però cal invertir per generar riquesa. I dedicant menys d’un  2% dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya es pot fer poca cosa.

I tanmateix, una gran part de la nostra identitat, de la nostra cultura té un valor econòmic important. Per exemple, el patrimoni cultural material. Crear serveis pels jaciments arqueològics i conjunts monumentals per a impulsar el turisme cultural, pot potenciar alhora la recerca i crear treball en diverses indústries, que van des del sector editorial al sector de la seguretat, a l’audiovisual , les TIC, i evidentment el turístic i totes les seves branques. De passada es conserva el nostre patrimoni i se li dona sentit per a la societat actual tan necessitada com està de referències davant els canvis vertiginosos. I és que cal recordar que cada element del nostre patrimoni que es perd –tant el material com l’immaterial- és irrecuperable.

Però no. Nosaltres encara tenim jaciments tancats per falta de personal de tota mena. El darrer clam és el tancament del Centre d’Interpretació del Romànic de la Vall de Boí. Centre que, per cert, rep anualment més de 150.000 visites. Un altre exemple és el festival de recreació històrica Tàrraco Viva, que es pretén deixar de celebrar. La repercussió en el sector patrimonial, cultural i turístic de la ciutat de Tarragona serà importantíssim.

Quant a creadors i artistes culturals s’han retallat els ajuts de socarel. Cal impulsar la producció, distribució i comercialització de productes culturals incorporats en tota mena de suport i també les empreses dedicades a la producció, distribució i comercialització de tota mena de productes culturals i d’espectacles, per tal que esdevinguin motor econòmic del país i trobin l’espai que els pertoca en el mercat mundial. Mireu l’exemple exitós de la pel·lícula “Pa negre”. O la no menys exitosa Fira de Frankfurt de l’any 2007 en la qual la cultura catalana fou la convidada d’honor i el sector editorial va treure’n un bon rendiment.

Aquests darrers mesos que s’ha parlat tant de fiscalitat, de legislar-la, he trobat a faltar la imaginació de noves mesures fiscals d’incentius econòmics per al finançament de la cultura.

Fins aquí hem parlat de PIB d’algunes sectors culturals. Altra cosa són les bases socials perquè la cultura sobrevisqui, l’enfortiment de les arrels perquè la nació creixi i es desenvolupi. Això és la política cultural basada en allò que som, hem estat i volem ser, en el que una cosa no s’entén sense l’altre.