Repassar la història de Catalunya significa parlar inevitablement d'Alejandro Lerroux. Aquell individu, el Rei del Paral·lel, que va arrossegar masses a Catalunya a cavall dels segles XIX i XX. Sorprèn observar la fascinació que el país sent pels xarlatans. Individus que en altres països s'abillen de predicadors als quals es veu a venir de lluny, però que aquí, amb posat seriós, mereixen respecte. I és que l'estafa catalana d'avui es ven disfressada d'intel·lecte. Els xarlatans catalans coneixen les debilitats del país, i venen liniments fraudulents per a l'esperit nacional. No es col·loquen pas dalt d'un carro per atraure la gent i encolomar-li el producte. El xarlatà català d'avui escriu als diaris. Se'l convida a tertúlies i a conferències. I expel·leix tuits tot el dia.

Ara fa uns mesos, arran de la proximitat de les eleccions al nostre Parlament, es va produir una embranzida formidable a favor de la independència. Com sempre succeeix al país, el sidral va ser considerable. Els xarlatans emplenaven diaris i revistes. Anaven pels pobles excitant la població amb la bona nova: "Afanya't, que arriba la independència!" A aquest columnista, desconcertat, aquella situació el neguitejava. Per això, un bon dia, va interpel·lar un dels messies: "Escolti, això de la independència de Catalunya, serà al matí o a la tarda?" "No ho sé! A què ve aquesta bajanada?" "Es que, veurà, com tot va tan de pressa, no voldria que es proclamés la nostra independència i jo estigués reunit, o al lavabo. Mai se sap!" Van passar les eleccions i es va descobrir, mira per on, que alguns catalans importants, dels que manen, vull dir, ho havien malbaratat tot i no arribàvem a final de mes. Que trist, no? La febre va remetre de pressa. Aquest columnista es va quedar més tranquil. No per res. És que li fa perdre el son tot el que no entén -com ara que puguin acabar bé les coses que es plantegen malament.

Veient que la malaltia de la independència s'havia aparcat per febrades més greus, els xarlatans van haver de buscar un nou producte. Havien de fer el que els nostres avis qualificaven com a "col·locar el gènero". Els mals del país són incerts, ja se sap, i anem provant remeis. I l'ungüent escollit recentment per calmar les ferides catalanes ha estat l'anomenat "Corredor Mediterrani". És cert que aquest no és un producte tan impactant com el de la independència. No els hi han tret de les mans, perquè ja era conegut. De fet, sempre ha estat al prestatge i es va aplicant periòdicament, quan es vol calmar alguna coïssor incerta. L'ungüent de les infraestructures és molt versàtil. La gent li té molta fe. Fins i tot n'hi ha que pensen que amb infraestructures se li curaran els peus plans. Ara una culleradeta d'aeroports, ara una frega de companyia d'aviació imprescindible, ara uns bafs d'autopistes gratuïtes... Però el tema dels carrilets, si no s'és aficionat al miniaturisme, és menys popular. No permet gaires costellades. És un afer per a savis, i ja se sap que no tothom hi està preparat. La veritat és que a la població catalana ha deixat de coure-li la independència per passar a creure que amb un trenet que vagi a França anirem tirant (encara que no acaben d'entendre per què ha d'arrencar a Algesires). Però també la febrada "Corredor Mediterrani" s'ha calmat en sec arran dels banys d'aigua freda aplicats per Brussel·les i Madrid. I tornem a ser on érem. El columnista que això subscriu es torna a quedar tranquil. Perquè no comprendre aquest muntatge li provocava la sensació que s'havia fet vell.

Abans d'ara, de xerraires amb liniments n'hi ha hagut molts. Es va dissenyar un cataplasma en forma d'Olimpíades. Després es va voler calmar el dolor causat per les males postures adquirides amb unes fregues anomenades Fòrum. Aquí n'hi ha per a tots els gustos. S'ha construït un dement i barceloní xarop anomenat aeroport per als que volen volar (vam passar de 125.000 metres quadrats a 625.000). Però també un altre anomenat Alguaire per als que no volen volar! Com que el cos es va tornant insensible al tractament, ara els xarlatans ja es decanten per la droga dura, i toca esnifar "Las Vegas d'Europa" (també conegut com a Gaspartrol Complex), que diuen que atraurà cambrers estrangers altament qualificats. Aquest és un país amb un gran potencial. Els suposats savis hi són. Els mitjans de difusió camuflats de seriosos i disposats a publicitar les seves estafes, també. I el babau nacional, ja se sap, fa segles que ocupa aquest territori. Si ho tenim tot!