Que demà passat el ple del Parlament designi senador l’ex president José Montilla demostra d’entrada que, tal com cada cop més persones veuen clar, el Senat no serveix per cap altra cosa que per fer de centre de dia de polítics caducats, com és el cas de Montilla. ¿Què hi anirà a fer, Montilla, al Senat? Doncs hi anirà a passar-hi les hores, una perspectiva més sucosa –per a ell, esclar– que la d’anar a jugar a cartes al casal d’avis del barri. Que aquest muntatge grotesc anomenat Senat es mantingui en aquesta època de penúries és una indecència. Estem retallant pertot i, mentrestant, el Senat –una institució que el millor que podria fer és autodissoldre’s de manera immediata– continua vivint de la rifeta, com si no passés absolutament res.

Per continuar, l’elecció de Montilla per anar al Senat deixa clar que els auguris de canvis al PSC són mentida. Després de la patacada solemne del 20-N, moltes veus socialistes reconeixen que el partit ha de reflexionar, que ha de veure que ha perdut connexió amb la societat i que els dirigents que l’han guiat fins ara han de baixar dignament de l’escenari i deixar pas a d’altres: nous, frescos, no contaminats. Des del 20-N no paren de repetir als diaris, les ràdios i les teles que el partit ha de canviar radicalment si no vol continuar sent la caricatura grollera d’un poder enquistat, d’una maquinària política que només busca perpetuar-se, convençuda que n’hi ha prou, cada cop que hi ha campanya electoral, amb refregir vells eslògans que simulin que connecten amb les parts desafavorides de la societat. Eslògans que cada cop convencen menys, sobretot si qui ha d’interpretar el guió ho fa amb tan poca convicció com Carme Chacón. Que no se n’hagin sortit Isidre Molas, i els altres dirigents socialistes que consideren que el gest del PSC d’enviar Montilla al Senat denigra la Generalitat fa palès que, per molt que prometin aquests últims dies, per molt que Raimon Obiols i Joan Ignasi Elena diguin que s’hi esforcen, en el fons de l’ànima del PSC –mecànica, de clan– no hi ha cap voluntat real de canviar.

Que Montilla vagi al Senat prova també una altra cosa: que, encara que el seu gest sigui indigne, el càrrec de president de la Generalitat té una importància mísera. Hi ha hagut presidents que han intentat conferir-li –a base de pompa i protocol– la dignitat que el càrrec tindria en un país amb cap i peus. Però la pompa i el protocol no serveixen de gaire res si no s’enarboren des d’una estructura sòlida i incontestable, i la realitat dura és que, almenys de moment, Catalunya és una mera comunitat autònoma i, per tant, el càrrec de president és fullaraca i prou, fins al punt que un que l’ha ostentat –aquest José Montilla– s’hi pixa tranquil·lament al damunt, sense perdre ni un instant el seu perpetu somriure gèlid i amb total impunitat.