Cap de brot de moviments cívics, dels Jocs a la consulta popular, la crisi d'un partit l'ha empès a fer de polític. I ell ens ho ven com si ens prestés durant un temps la seva força d'animal de tir i es proclama als quatre vents el nostre humil servidor. Té la mirada del talp que ha sortit de la penombra per fets excepcionals, com un Salman Rushdie, i la compensa amb un to de veu tan sostingudament enèrgic que els seus discursos semblen arengues militars.

Diu que entra en política pels fills i que el poder no el fa trempar, i actua com si no fos dins un partit: passant d'estratègies i caps de premsa que només desinflarien un messianisme inspirat en Luther King i Mandela. Ens injecta autoestima repetint que som tan bons que, per poc que ens hi posem, ens en sortirem. Ser tan a tocar de la glòria inflama el seu discurs d'èpica i crea la il·lusió que s'adreça a les masses des d'un balcó.

Ha viatjat pels cinc continents i fabricat llibres amb més alegria que criteri. Té formació i facilitat per fer moltes coses bé, però un neguit intern que no el fa fàcil de tracte transmet la inquietant sensació que li costa creure's el seu personatge.

A Madrid hi pot fer un gran paper, però no farà que semblem més simpàtics. Esclar que això a ell l'amoïna ben poc: assolida la independència, es tancarà a la biblioteca i n'escriurà una gran crònica per a la posteritat.