Parlem de la crisi. Aquesta recessió ha demostrat que en temps de crisi les actituds dels governs són fonamentals, perquè es projecten sobre la població d'una manera important. No es fa estrany. El poder públic controla, directament i indirectament, el 40% del PIB. Si mirem de fer un petit balanç de l'any que acaba, i ho fem amb una certa perspectiva -cosa sempre difícil-, podríem dir que aquest ha estat un any en què al nostre país s'ha produït un significant canvi d'actituds.

Any 2008. El del negacionisme. El pitjor des del punt de vista de les actituds. Va sobresortir un vici que aquest columnista, erròniament, atribuïa en exclusiva al franquisme: "Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos ". És una època curiosa, i si les generacions futures llegeixen la quantitat d'animalades tenyides de nacionalisme que es van arribar a dir, quedaran impressionades. Des d'afirmar que aquí no hi havia bombolla immobiliària, fins a assegurar que les caixes i bancs espanyols (i de Catalunya!) eren les millors institucions financeres del món i que l'estranger n'havia d'aprendre, passant per elogiar uns ajuntaments i uns governants que han malbaratat els recursos del contribuent d'una forma mai coneguda abans.

Any 2009. El del despertar. Ep, hem entrat en recessió! Arrossegant sempre, això sí, els característics vicis ancestrals peninsulars: la maldat és sempre més enllà dels Pirineus. En aquest cas concret, la crisi era merament financera, i n'eren culpables els americans. Tenyit d'una ganduleria evident que ens impulsava a assegurar que nosaltres no havíem de fer res per la nostra part perquè el que estava en crisi era, de fet, el sistema capitalista sencer. Qualsevol excusa va ser suficient per fer veure que tot passaria aviat. És l'època en què el populisme de Zapatero i el de la Generalitat arriben al seu màxim. Tot es preveia temporal. Els nostres governants es van dedicar a buidar la caixa de forma perfectament inútil.

Any 2010. El del desconcert. De cop i volta, va esdevenir notori que els que estàvem especialment malament érem nosaltres. Que el món passava per una crisi molt forta, però que els altres països occidentals anaven trobant les seves solucions, ni que fossin temporals. Mentrestant, nosaltres anàvem a pitjor. Avui encara no sabem si els nostres governants havien actuat de bona fe i, realment, no s'havien adonat de la situació fins aleshores. O si, per contra, havien dissimulat i ens havien amagat les estadístiques i xifres de què tot govern modern disposa. No importa. D'una manera o altra aquells governants passaran a la història o bé com a ases, o bé com a cretins. Va ser l'any que se'ns va descobrir que el sistema financer espanyol potser no estava tan bé, que les caixes catalanes eren un desastre, i que els ajuntaments (oh, sorpresa!) havien estat saquejats. En resum: l'any 2010 va ser el d'agafar consciència que a Catalunya, al llarg dels anys, s'havia acumulat una gran quantitat de porqueria, i que només nosaltres n'érem els principals responsables. Que la crisi financera internacional només havia actuat com a detonant. Que, quan la marea baixa, es descobreix qui va despullat.

L'any 2011, el que demà acaba, ha estat barreja de dues actituds. Una que ocupa la primera meitat de l'any i que podríem denominar com d'impotència. De paràlisi. El desconcert s'acaba i tothom sap quins són els punts febles que ens han portat al lamentable estat on som. Però ningú hi fa res. Decadent impotència: veus que el vaixell s'enfonsa, en saps els motius, però no tens ganes de fer-hi res. Estàs tan còmode que prefereixes morir ofegat abans que bellugar-te. El sistema sanitari n'és el paradigma. Sabent, de fa temps, que el muntatge era insostenible, ningú ha fet res fins que s'ha entrevist que a final de mes es deixarien de pagar nòmines i proveïdors.

De l'estiu ençà, però, sembla que es detecta, en general, un canvi important. La població comença a bellugar-se. També en els afers del sector privat: fins a l'estiu tot eren coincidències en el diagnòstic, però ningú feia res; després del mes d'agost, determinades decisions absolutament necessàries han començat a tenir lloc. No sembla que tot això sigui aliè a les actituds dels que manen. La bona notícia, doncs, és que les coses, encara que amb retard, comencen a bellugar-se. Han calgut anys. En el sector públic l'esperonament ha estat evident. En el privat, sembla que la gent abandona la xerrameca per començar a actuar. I aquesta seria la millor notícia amb què podríem començar el 2012.