Una de les característiques de determinats membres de l’anterior govern, el del tripartit, és l’absoluta falta de vergonya. Són, com bé descriu la paraula, uns pocavergonyes. En certa manera recorden el senyor Ruiz Mateos, a qui les seves pífies no l’impedeixen anar pel món orgullós, com si res. No es pot haver portat la Generalitat a la penosa situació actual i fer declaracions pels mitjans de comunicació donant lliçons. En aquest sentit m’ha indignat la intervenció de la que va ser consellera de salut, la senyora Marina Geli.

Fins no fa gaire, les organitzacions independentistes s’havien situat sempre a l’esquerra del mapa polític català, i de vegades, sobretot durant l’anomenada Transició, a l’extrema esquerra. No va ser fins al naixement de Reagrupament que l’independentisme va intentar situar-se en una posició de centralitat i deixar al marge l’eix dreta-esquerra. 

Ara bé, la defensa de la política de l’ambigüitat avui, a Catalunya, és la defensa de la política de la complicitat amb Espanya, i per tant, del manteniment de l'status quo, i per tant de la perpetuació de la decadència. És hora que s’accepti aquesta veritat simple i clara. I d’adonar-se, com reconeixia fa poc el president Pujol, que probablement el president Barrera tenia raó en defensar una política de certeses i compromisos.

Aquests que veieu fotografiats són Els Miserables. Bé, de fet, són els responsables, però deixeu-me aquesta llicència aprofitant l'estrena teatral, que per cert, només sé que no es fa en català, però no si es fa en espanyol o en anglès... Algú me'n pot informar? El primer miserable, és, sense cap mena de dubte, el senyor Narcís Serra, amo i senyor durant molts anys de la que era la segona caixa de la CAC.

S'acaba el passat taurí de la plaça Monumental de Barcelona i comença, descartat com a centre comercial, el debat públic sobre el seu futur lúdic i cultural. Aquesta és la meva aportació: convertir la Monumental en la nova Biblioteca de Catalunya. La Biblioteca de Catalunya, actualment ubicada a l'antic Hospital de la Santa Creu, no només és petita, sinó que no pot créixer en col·leccions bibliogràfiques ni en serveis i no té cap possibilitat de convertir-se en un verdader equipament bibliotecari modern i cultural per al futur de la ciutat.

Aquí tan sols hem apuntat uns pocs motius que jugarien, respectivament, a favor i en contra de l’adopció de postures més marcadament independentistes per part de CiU. D’arguments però n’hi ha molts i el debat queda totalment obert. El que pugui passar a les properes eleccions estatals o la sentència del TSJC sobre la immersió lingüística o la del TC sobre la Llei d’Educació de Catalunya afegiran més foc a la caldera i més arguments pel debat!

La paradoxa és que avui per avui ens necessitem tots més que mai: amb un moviment independentista creïble, sòlid, excel•lent, Convergència haurà de moure's, accelerar i respondre... amb més independència. I amb una Convergència més sobiranista, no només arribarem abans, sinó que esdevindrà impossible que es puguin presentar mai més caps de llista a Barcelona adversaris a la plena llibertat de Catalunya.

A Catalunya algú sap res sobre els jutges que accedeixen al Tribunal Superior? Amb quin criteri se n'assegura l'adhesió als valors socials del país i l'aptitud per impartir justícia d'acord amb aquests valors? Si la seva funció és una imposició, la seva sentència -sigui la que sigui- només pot ser un dictat. Ens enganyaríem si creguéssim que estem davant d'un fet aïllat, una sobreinterpretació de la llei. No, el TSJC ha volgut assentar jurisprudència en nom de l'Estat, o el que és igual, dictar al Parlament la llei que sols el Parlament pot promulgar amb legitimitat.

La gent que ahir va tornar a sortir al carrer en defensa del català, tot just l'endemà de la Diada, i després de tantes i tantes concentracions de caire similar, mereix el reconeixement de tots, però no seria sobrer advertir que, en això de les mobilitzacions, a cada bugada se sol perdre un llençol; que la lluita sense resultats tangibles fatiga molt; que si la gent que cridava "Volem l'Estatut" el 1977 hagués hagut de seguir cridant 10 anys més, potser s'hauria acabat oblidant del tema.

Per tant, vull que aquest article sigui un homenatge a tots aquells professors que no han canviat de llengua davant d’estudiants Erasmus o de persones que han vingut d’altres zones de l’Estat espanyol, com jo, que han sabut transmetre la llengua del nostre país amb una naturalitat i coherència pròpies de les persones que saben qui són, on són i què volen, i que tenen molt clar que l’ensenyament va molt més enllà de la transmissió d’uns coneixements. L’educació implica, entre moltes altres coses, formar persones perquè estiguin preparades per al futur, i les opcions de futur ­–no només professionals, sinó també socials, econòmiques, culturals, etc.– es fan molt més petites si no es té un alt domini de la llengua catalana