L’electorat independentista, almenys aquella part que té ganes de votar alguna cosa nova en els comicis del 28-N, demana unitat.  I jo hi estic d’acord. Cal el màxim d’unitat possible per assolir els millors resultats possibles, uns resultats que permetin que l’independentisme polític faci un pas endavant i sigui determinant a la cambra catalana si pot ser aquesta mateixa legislatura o, a tot estirar, en la següent. 

Des del principi, arribar al 28-N ha estat una carrera de fons per a l'independentisme , és a dir, per a Reagrupament. Perquè cal tenir pa a l'ull per no adonar-se a aquestes altures que només Reagrupament representa l'eina adequada per alliberar un país que s'enfonsa, ja no pot esperar més i necessita ser operat pel millor doctor. N'hi ha de fet cap altre?

Ho adverteixo: no sóc gens conspiranoic . Acostumo a pensar que les explicacions senzilles són les més plausibles, però fa setmanes, arran l'aparició de Solidaritat Catalana en un panorama que em sona familiar i en un escenari en forma de bucle, que tinc la mosca que em ronda l'orella.

Civada. Això és el que creixerà aviat als solcs de Can Jalpí, on molts van simular plantar-hi la llavor de la independència. Un acte simbòlic que a darrera hora va passar mig desapercebut, quan molts dels assistents havien anat desfilant cap a casa un pèl cansats després de tres hores d'escoltar parlaments

Cal un canvi urgent. Hem d'unir els nostres esforços –sense excloure ningú– per assolir un estat propi sense menystenir ni insultar, sense escarnir ni revenjar-se. Sra. Angela Merkel, estem en disposició d'aportar un gran potencial a Europa. Ara més que mai apel·lem a la responsabilitat de les forces parlamentàries. I els extraparlamentaris? Què s'ha de fer perquè unim les nostres voluntats? Alguns estem fent des de fa molts mesos tot el possible per assolir-ho.

Aquesta ha estat la Diada més coherent que recordo. Per fi en aquest país hi ha indicis d'honestedat, de coratge. Al monument de Rafael Casanova no hi ha hagut estelada, els polítics han fet l'ofrena floral allunyant el populatxo tres-cents metres, no fos cas que els encomanessin la pesta, i ha sonat l'himne dels Segadors sense la lletra, en un cas insòlit al món que distingeix, doncs, els catalans com una espècie única.

Fa uns dies que estic pensant  en què pot influir un partit de futbol en uns resultats electorals, tema que ha estat d'un gran interès informatiu des que el president Montilla va convocar les eleccions pel 28 de Novembre.

Durant molt de temps, durant massa temps, fins la paraula “pàtria” ens l’han volgut fer avorrir i amagar, com un fruit inabastable, verinós, prohibit. Uns, perquè els sonava burgesa i reaccionària; uns altres, perquè la seva pàtria té vocació imperial i vol acabar amb la nostra. Gairebé se'n surten.

La meva opinió és que les eleccions faran baixar els fums dels oportunistes que han analitzat la realitat catalana amb una eufòria equivocada, i a favor seu. Improvisacions com Solidaritat Catalana, es pagaran cares. Per la seva banda, Reagrupament, l'oferta més madura, va estar badant durant mig any i ara es troba davant d'una ràtzia electoral arrauxada. Que mantingui la calma i la serenitat. La unitat, a hores d'ara, no és la primera urgència del nou independentisme, en contra del que es diu. Ho és el rigor, el gruix, la consistència. 

La independència, que estic convençut que és un objectiu assolible en un període de temps raonable, serà el resultat d'un procés extraordinàriament complex que només una societat molt segura d'ella mateixa podrà dur a terme. El missatge d'una claredat absoluta que ens ha fet arribar Espanya els darrers temps sobre el final de trajecte autonòmic, ja ha ajudat a alguns ciutadans a adonar-se que l'unionisme era una ratera de la que calia sortir. Hem avançat molt en molt poc temps. Hi ha raons per a l'esperança.