Que Montilla vagi al Senat prova també una altra cosa: que, encara que el seu gest sigui indigne, el càrrec de president de la Generalitat té una importància mísera. Hi ha hagut presidents que han intentat conferir-li –a base de pompa i protocol– la dignitat que el càrrec tindria en un país amb cap i peus. Però la pompa i el protocol no serveixen de gaire res si no s’enarboren des d’una estructura sòlida i incontestable, i la realitat dura és que, almenys de moment, Catalunya és una mera comunitat autònoma i, per tant, el càrrec de president és fullaraca i prou.

En només un any, els tripartits han entrat en la col·lecció de deformitats polítiques que s'acumulen en la història recent d'aquest país, juntament amb l'operació reformista i Ciutadans pel Canvi. És més, després de la voluntat de José Montilla d'ocupar un escó de senador, el pot amb formol que conserva aquella creació política està a punt de ser traslladat a la col·lecció de mutacions aberrants que horroritzen a nens i adults.

Confiem en la coresponsabilitat de la nostra societat i els seus representants polítics per no caure en l'error de debilitar un servei públic que sempre ha estat compromès amb el país, la llengua, la pluralitat i la diversitat. Sense uns mitjans públics potents i compromesos deixem la potenciació de l'imaginari col·lectiu de la nostra societat, el mirall de qui som i com ens expliquem, en mans d'operadors privats que només busquen la rendibilitat econòmica, encara que sigui en detriment de la qualitat, del respecte a la intimitat i de la pluralitat de tot ordre.

Aquí (com a Itàlia o Grècia) tot es polititza. És així que ens trobem amb animalades com una estació de tren, Camp de Tarragona, que hauria d'estar ubicada a l'aeroport de Reus. O uns malbaratadors i irresponsables alcaldes que planifiquen amb Aena com han d'enlairar-se els avions del Prat. Sembla mentida que ara s'hagi de recordar que quan el Banc Mundial va preguntar a Franco on construir la primera autopista d'Espanya, va ser gràcies als tecnòcrates que es va decidir fer-la entre Barcelona i la frontera. Mentre que ha estat el politiqueig estúpid el que va decidir que el primer tren d'alta velocitat fos entre Madrid i Sevilla.

No hi ha camí per a la independència, la independència és el camí, que diria Gandhi avui a Catalunya. Per tant, paciència i coratge. Per què, tanmateix, existeix a Catalunya un projecte més apassionant que el d’analitzar com construirem el nostre futur en llibertat? Hi ha cap moviment que no sigui l’independentista que pugui generar un esclat d’energia creativa que transformi el nostre país com va fer-ho el catalanisme fa un segle? Podrem continuar essent catalans si no tenim un Estat que ens empari?

Ahir es va acabar l'Espanya de les autonomies.  Es va morir tota sola, la pobra, quan totes les televisions van ensenyar els gràfics dels resultats per territoris. Les pantalles marcaven, ben gràficament, el retorn a la realitat -tossuda- que pinta l'Espanya espanyola d'un color i Catalunya i el País Basc amb tonalitats diferents.

Per si a algú li pot interessar avui estic content. Estic content perquè ja he enviat el meu vot, ja que sóc resident a l’estranger i ho he pogut fer a una llista que de fet m’agrada, em sembla que abans només m’havia passat una vegada. Després de tot el que ha passat amb els partits independentistes els últims anys finalment es veuen brots verds. ERC i Reagrupament concorren junts a unes eleccions i per mi la presència de Reagrupament és la garantia que aquesta vegada per a ERC la independència no és un objectiu secundari i es posa la llavor per a una gran coalició independentista en un futur proper.

He vist la mateixa actitud amb amics anglesos, guineans, nord-americans, marroquins, italians, russos ... Si els detecten un accent o uns trets que consideren forasters, res de parlar-los en català. ¿On s'és vist? De fet el que els estan dient és que no s'esforcin, que a casa -a la casa íntima de tot ciutadà que és la seva llengua- no els convidaran mai. És, purament i simplement, racisme.

Ras i curt, convindria votar sense ressentiment. La millor manera de reconduir els partits que fugen d'estudi és passar factura a l'engany, incentivant la coherència ideològica i la claredat retòrica, però també estimulant positivament el retorn al compromís. Ara que ERC fa finta de penedir-se, és l'elector independentista qui ha de revisar la seva estratègia i tornar a fer confiança, ni que sigui cautelarment, per tal d'influir positivament en el procés polític. La independència no vindrà de l'abstenció ni de les males companyies.

La proposta del PP de debilitar les públiques entronca amb la campanya d’UTECA (la patronal de les televisions privades estatals) i d’una part de la premsa de Madrid dels darrers mesos  de criticar la despesa dels canals públics, sobretot dels autonòmics (RTVE ja no està en el punt de mira després que ja no tingui publicitat comercial). Ho exemplifica una recent notícia del diari ABC: “La sanitat catalana, al límit del rescat mentre TV3 s’endú 1.900 milions ”.