D'una manera o altra aquells governants passaran a la història o bé com a ases, o bé com a cretins. Va ser l'any que se'ns va descobrir que el sistema financer espanyol potser no estava tan bé, que les caixes catalanes eren un desastre, i que els ajuntaments (oh, sorpresa!) havien estat saquejats. En resum: l'any 2010 va ser el d'agafar consciència que a Catalunya, al llarg dels anys, s'havia acumulat una gran quantitat de porqueria, i que només nosaltres n'érem els principals responsables. Que la crisi financera internacional només havia actuat com a detonant. Que, quan la marea baixa, es descobreix qui va despullat.

Algun dia algú s'entretindrà a estudiar què van representar realment els homes d'Acció Catalana, aquell aplec de patriotes que, des del 12 d'abril del 1931, van acumular derrota electoral darrere derrota electoral. Despatxats dels llibres d'història pel seu fracàs polític, queda per fer l'anàlisi dels seus estudis, dels seus diaris, dels seus llibres, dels seus articles, del seu discurs intel·lectual, no de manera individual sinó col·lectiva, l'intent audaç de construir un imaginari col·lectiu, el relat d'un país que es volia civilitzat i cosmopolita, del qual avui encara, fills del noucentisme com som, en vivim.

Pensant en el futur Estat Català, en els moments de crisi econòmica de llarga durada que ens ha caigut a sobre, vull fer una breu reflexió sobre la necessitat d’invertir en cultura. Sí, sí, d’invertir, no de retallar. La cultura catalana és font de riquesa, generadora de PIB. I és que en el món globalitzat, les nacions ho són per la seva identitat i, per tant, per la seva cultura. I la identitat no és una patologia.

És molt probable que algunes persones, en veure el llibre Els herois de Brussel·les , de Manel Bargalló, a l’aparador d’una llibreria, pensin que no té cap sentit llegir-lo perquè poques coses els dirà que elles no sàpiguen. Tanmateix, qui pensi així s’equivocarà.

Aquest independentisme, diguem-ne de saló , flirteja amb la independència, i per bé que és capaç de votar sí en una consulta sense transcendència, tot fa pensar que en cas d’haver de prendre una decisió amb conseqüències polítiques, el més fàcil és que se li arronsés el melic. Per exemple, és un independentisme capaç d’apuntar-se, simultàniament, al sobiranisme però, si cal, també mostra els seus respectes a la monarquia espanyola.

Recuperem una entrevista a l'alcalde de Vic, Josep M. Vila d'Abadal, publicada pel diari ARA l'abril passat, per l'interès i actualitat que ha adquirit com a un dels principals promotors de l'Associació de Municipis per a la Independpència, constituïda aquesta setmana.

Tal vegada el focus global es troba en les nacions BRIC, però hi ha una altra història reeixida que necessita ser explicada: aquella dels estats petits que excel·leixen en el canvi. A Espanya, les regions dinàmiques són Catalunya i el País Basc, les quals gaudeixen de determinats nivells d'autonomia fiscal respecte de Madrid. Al nord d'Europa, els danesos prosperen, els noruecs triomfen mundialment, mentre que els finesos excel·leixen en molts indicadors globals.

Malauradament, és gairebé impossible que la Generalitat pugui canviar l'operador de Rodalies. D'un dia per l'altre hauria d'assumir una plantilla sobredimensionada, l'encaix amb una xarxa dissenyada per a Renfe i la connexió del nou operador amb les vies, les estacions i les andanes, que continuen essent competència de Madrid. El traspàs que es va anunciar a finals de 2009 va ser una pura presa de pèl.

Som la comunitat amb el més baix nivell d’execució de la Llei de Dependència i els nostres empresaris són els que guanyen menys licitacions d’obres de l’estat. Disposem d’un 8,3% de funcionaris, però hem de subsidiar el sou del 14%, 16% i 23%, proporcions sobredimensionades de funcionaris que tenen altres comunitats espanyoles. Mentre d’altres han rebut milions de llibres gratuïts d’ençà molts anys i ara ho han fet amb 170.000 ordinadors, nosaltres hem de copagar-ne 55.000.

No sé com ens ho hem fet per menysvalorar una de les grans epopeies dels temps moderns: com un poble va ser capaç de resistir l’etnocidi. Els francesos, sense que la seva cultura estigués en perill, sense una guerra civil, amb una submissió humiliant a l’enemic alemany, han estat capaços de reinventar la historia de la seva resistència. Com és possible que nosaltres no?