Sóc independentista perquè sí. El meu país és Catalunya i vull que Catalunya sigui un país normal, és a dir, lliure. Era independentista abans de saber que era l’única forma d’assegurar la viabilitat econòmica i cultural de Catalunya, i ho continuaria sent si aquesta viabilitat estigués garantida dins l’estat espanyol. Aquesta manca de viabilitat d’una Catalunya espanyola és el que ha portat molts catalans a defensar l’estat propi i és l’argument que molts utilitzem per fer pedagogia. Expliquem el dèficit fiscal i d’infraestructures, els atacs a la llengua i a l’autogovern... i ho contraposem al que seria i tindríem si fóssim independents. I no hi ha color.

Ara, però, tan sols vull aprofitar per dir que des dels ajuntaments es pot fer molta feina per denunciar els tractes de favor de què es beneficia la monarquia i també felicitar els ajuntaments de Montblanc i Balaguer, que han aprovat en ple demanar a Felip de Borbó que renunciï als títols que duen el nom dels seus municipis i, així mateix, lamentar profundament que el de Girona no hagi fet el mateix. Per cert, el 26 i 27 de juny, en aquesta ciutat es tornarà a celebrar una nova edició del Fòrum Impulsa per a més lluïment de l’hereu de la corona espanyola a les nostres terres.

La història dels darrers dos segles du una lliçó clara. Com a estratègia per crear espanyols, la proposta Wert fracassarà perquè les identitats polítiques ja estan plenament formades. La seva única justificació sembla, doncs, la d'exaltar el votant popular per tapar la deriva econòmica d'Espanya. Esperem que aquí també fracassi.

Per a mi és més important lluitar i legislar per al 96% que paguen, que són complidors, que sofreixen, en molts casos, per arribar a final de mes un cop complert el seu deure. No podem continuar fent guerres socials sobre grans fal·làcies mentre obviem com obtenim i millorem les eines que ens evitaran caure a l’abisme i ens ajudaran a tenir l’estat del benestar que vulguem.

Les anomenades comunitats autònomes no hi tenen cap participació en el seu procés de selecció i de nomenament, fet que resulta ben curiós, atès que entre les seves atribucions, el TC ha de sentenciar els conflictes entre els òrgans d’àmbit estatal i els òrgans d’àmbit “autonòmic “. Tot plegat pressuposa que el TC és en mans, de facto, dels dos principals partits de l’estat, sempre i quan, el seu pes parlamentari conjunt arribi a les 3/5 parts del Congrés i del Senat. Condició aquesta que sempre s’ha complert i que sempre s’acomplirà.

Al magnífic llibre Les roques i el mar, el blau , Espriu ironitza amb el nom de la nostra llengua i se n’inventa un. L’escriptor es defineix a si mateix com a titellaire, “un home també vell que fa cinquanta anys que aprèn a escriure en català, aquesta petita llengua inconeguda, que alguns designen baleàric, d'altres valencià i els inefables esperits ingenus i conciliadors bacavà o bacavès. El titellaire proposa rosalbacavà, que sona a nom i cognom d'una ex-vedette de variétés.”

De l'article de Joan Santamaria (Lleida, 1884 - Barcelona, 1955) inclòs en La Publicitat  el 1926. La nova llei de llengües del Parlament de l'Aragó ignora la realitat lingüística d'aquelles terres de la Franja de Ponent que ja eren catalanes al segle XIV.

Amb aquesta relació de forces tot i la majoria sobiranista al parlament, la independència de Catalunya no és a tocar. Caldrà esperar a les properes eleccions en clau plebiscitària, i no sabem quan seran. Per tant calen dues coses principals: per una banda els ciutadans hem de tenir paciència, tenacitat i convicció que de nosaltres depèn l’alliberament nacional i els governants i el Parlament haurien d’anar enllestint les lleis electorals, de transparència, que posin en evidència la voluntat de servidors públics.

Les regles de joc de la independència són fàcils, i no es troben, ja ho sabem, a la Constitució d’Espanya, perquè es troben allà on es troba la democràcia. No hi ha regles, ni normes, sinó vots i voluntats, i tot depèn que en sumem els suficients per proclamar-la. La independència és el procés més radicalment democràtic –i revolucionari- que pot emprendre un poble sencer. Les cadenes constitucionals que les guardin per uns altres. 

Ens trobem amb una solució i un equilibri de Nash senzill: independència i que la comunitat internacional ens accepti com a nou estat. Per què? doncs perquè el primer que jugarà serà el votant català. Si tot va bé el 2014 es produirà una consulta en la qual els catalans hauran d’escollir entre formar un nou estat o no.