La meva opinió és que les eleccions faran baixar els fums dels oportunistes que han analitzat la realitat catalana amb una eufòria equivocada, i a favor seu. Improvisacions com Solidaritat Catalana, es pagaran cares. Per la seva banda, Reagrupament, l'oferta més madura, va estar badant durant mig any i ara es troba davant d'una ràtzia electoral arrauxada. Que mantingui la calma i la serenitat. La unitat, a hores d'ara, no és la primera urgència del nou independentisme, en contra del que es diu. Ho és el rigor, el gruix, la consistència. 

La independència, que estic convençut que és un objectiu assolible en un període de temps raonable, serà el resultat d'un procés extraordinàriament complex que només una societat molt segura d'ella mateixa podrà dur a terme. El missatge d'una claredat absoluta que ens ha fet arribar Espanya els darrers temps sobre el final de trajecte autonòmic, ja ha ajudat a alguns ciutadans a adonar-se que l'unionisme era una ratera de la que calia sortir. Hem avançat molt en molt poc temps. Hi ha raons per a l'esperança.

Gósol és un dels municipis catalans que encara no han dut a terme la consulta sobiranista, que ja s'ha votat en més de 512 municipis de tot el país. Per això l'Associació de Dones de Gósol ha posat fil a l'agulla per tal que els veïns puguin exercir el dret de vot el 17 d'octubre vinent.

El 10 de juliol la tercera assemblea nacional de Reagrupament Independentista va aprovar la candidatura d’ampli espectre i transversal per presentar-se a les eleccions al Parlament amb la finalitat de votar la declaració unilateral d'independència de Catalunya i la regeneració democràtica. També es va votar positivament que aquesta candidatura, en un acte sense precedents de generositat i patriotisme, fos oberta a incorporar més candidats de fora de l’associació. Per això es va dotar la Junta Nacional de poders especials per negociar amb altres forces i grups polítics possibles pactes i coalicions. Totes les executives de  les assemblees comarcals, dels districtes i de les vegueries de Reagrupament refermem el nostre total suport i confiança per aquestes negociacions a la Junta Nacional i especialment al seu president, Joan Carretero.

Quan va parir la idea de Reagrupament  em va tocar seguir les primeres assemblees locals. Després em va tocar cobrir les tres assemblees generals. Una cosa puc assegurar, feien treball de formiga amb unes dosis de mala llet sorprenents. Carretero basava el seu discurs en una idea: la independència és cosa dels catalans. Punt.

És veritat que Joan Carretero és home de poques paraules, però això no vol dir que no parli i que, quan ho fa, no faci diana. S'hi pot estar d'acord o no, però quan el lacònic doctor parla se li entén tot, no endebades provoca tants mals de ventre. A Carretero se l'entén perquè diu el que pensa, vol fer-se entendre i el que diu té sentit, tant que trepitja els ulls de poll dels qui no estan gens acostumats que se'ls qüestioni.

Després de la manifestació del 10-J, alguns deien que els partits havien entès el missatge i que res no tornaria a ser igual. Doncs ja ho vau veure; van entendre tan bé el missatge  que gairebé l'endemà mateix van posar punt final, des de la mesa del Parlament, a tota possibilitat de sotmetre a referèndum la IP sobre la independència de Catalunya. Un cop més, els nostres polítics tornaven a posar de manifest que, quan han de triar, sempre es posen al costat de la legalitat espanyola.

M’explica un alcalde que enguany hi ha hagut un cert enrenou a l’hora d’organitzar la festa major del poble. Resulta que el cost de la festa és d’uns 65.000 euros, aproximadament. Fins ara tot ho pagava l’ajuntament, però enguany, a causa de la crisi, només n’ha posat 40.000, d’euros. I saben què ha passat: que la festa major s’ha organitzat igualment i amb les mateixes característiques. Els organitzadors han buscat patrocinadors, s’ha cobrat una petita entrada per determinats actes i s’ha optimitzat la utilització dels diners.

Fa molts anys , quan encara en quedava algun de soca-rel, un vell àcrata del país (periodista per més senyes), conscient que calia alliberar-nos nacionalment, va confessar-me: "L'endemà de la proclamació de la independència, jo seria el primer a lluitar contra l'Estat català". Certament, l'expressió d'aquesta aparent contradicció feia honor a la seva ideologia, però, també, denotava el camí a seguir: que per damunt del món de les idees, fossin les que fossin, el primer que calia era alliberar-nos dels qui ens mantenen esclaus al seu jou. L'endemà, doncs, de la independència, tothom ja seria verament lliure per situar-se políticament allà on cregués més convenient per defensar les seves particulars opcions.

Aquests dies s'està parlant molt de la democràcia interna dels partits. Per una part, Solidaritat Catalana propugna confeccionar les llistes de forma assembleària. Diuen que han de sortir “des de baix”. A Madrid, la provincial del PSOE farà unes primàries per triar el candidat “oficial”. Aquests actes em recorden la gent que es perfuma per dissimular que no s'ha dutxat. Ja se sap, posats a fer pudor, que no sigui tan desagradable.