Hem entrat en una fase històrica de dramàtica pressió espanyolitzadora de la nació catalana, per veure si perdem definitivament la partida.Emancipar-se o desaparèixer. La majoria de catalans en són ben conscients. De manera que si en aquests moments alguna cosa posa en risc la pau social del país, ja no és la voluntat d'independència, sinó que la política institucional no tingui el coratge de liderar-la. El país empeny. El perill és que acabi atropellant els que n'haurien de representar la voluntat, els interessos i el seny.

El tema esgarrifa tant i toca un material tan sensible que mereixeria que s'arribés fins al final. Facin pronòstics, qui creuen que es penedirà abans dels fets, el guàrdia civil o l'agredit per haver fet una denúncia que potser li complica la vida a ell i a sobre no acaba tenint conseqüències?

Certament, l’augment de l’IRPF pot ser percebut com una mesura més progressiva, però mentre la taxa d’IVA a l’Estat espanyol roman substancialment inferior a la mitjana europea, l’IRPF arribarà a nivells nòrdics i, per acabar-ho d’adobar l’augment dels impostos sobre les rendes del capital i l’estalvi no ha de comportar, necessàriament, un increment de la recaptació. Així doncs, caldria revocar l’anunciat increment de l’IRPF amb celeritat ja que, indefectiblement, comportarà com a greuge addicional un substancial increment de l’espoli fiscal català.

Em meravella comprovar com en ple any 2012 encara queden catalans, i no pas pocs, que s'estiren els cabells i es donen trucs al pit encesos d'indignació perquè el govern espanyol ha decidit que l'aeroport del Prat continuarà sent de Madrid. Tots aquests conciutadans que no se'n saben avenir que al regne del sogre d'Urdangarin ens hagin tornat a donar garsa per perdiu.

La crisi econòmica ha demostrat que sense autonomia financera l'autogovern és un miratge. Territoris com Catalunya i el País Valencià, que pateixen un fort dèficit fiscal, viuen ara endollats a un aparell de respiració assistida controlat des de la Moncloa. És el somni de qualsevol projecte recentralitzador.

Si Convergència i Unió no fos una formació política sinó una persona, ja faria temps que algú que se l'estimés l'hauria enviada al psicòleg, més encara, al psiquiatre, a fi de seguir un tractament que permetés alliberar-la de la seva evident patologia autodestructiva.

La por a dissoldre's en l'heterogeneïtat etnocultural que suposaria un horitzó postnacional impedeix adonar-se que, sense estat propi, la dissolució és segura. Catalunya mai serà sobirana, ni política, ni econòmica ni culturalment, dintre d'una altra nació que, perquè comanda l'Estat, ja impregna tot l'espai social, i que com el salfumant degluteix tot el que troba estrany a la seva substància.

Ara tot just parlem de salvar els mobles, de protegir l'autonomia amenaçada per múltiples fronts, l'últim dels quals -l'anunciada llei De Guindos- no és un ajust, sinó una lobotomia que ens pot deixar sense marge per decidir com gastem el poc que tenim en l'exigua sobirania que se'ns permet exercir. Aquesta és l'estratègia del PP, i en part és una reacció al zapaterisme: ara, com més demanem, més enrere ens faran anar. En lloc de cessions, exigències. En lloc de concert econòmic, tutela pressupostària. I si al final ens donen quatre xavos per via indirecta -d'això, se'n sol dir  caritat  - serem tan mesells de pensar que hem obtingut una victòria.

A Madrid es van inventar l'Espanya de les autonomies  i a Madrid la liquiden. A principis dels vuitanta va ser útil per diluir els drets polítics de catalans i bascos i ara torna a servir pel mateix, aprofitant la fallida generalitzada d'aquest nivell administratiu.

Serà la gran oportunitat per a respondre-hi amb el coratge que ha faltat al país –i particularment als governs anteriors- quan l’estat també passava moments delicats. S’ha acabat allò d’anar a salvar Espanya per fer mèrits que, després, mai no han estat reconeguts.