Independència o rovellons?

Joan Ramon Resina
Joan Ramon Resina
Catedràtic de la Universitat de Stanford

Durant una visita d'Alfons XIII a Barcelona en plena bufada catalanista, el monarca s'esverava veient els rètols dels comerços en català. El president del govern, Antoni Maura, el tranquil·litzà fent-li notar els víctors cap a la seva reial persona. Ara mateix Duran i Lleida podria tranquil·litzar Sáenz de Santamaría fent-li veure que, per molt que creixi l'independentisme, els catalans segueixen votant majoritàriament CiU. N'hi ha que no hi veuen cap paradoxa i en defensen la lògica amb l'argument aparentment indestructible que sense CiU no es pot anar cap a la independència. I tenen raó, sense el partit majoritari no s'hi pot anar, però és un sofisma deduir d'aquesta bajanada que CiU hi porti. Un cop assentada aquesta veritat, cal admetre com a principi evident de racionalitat humana que la majoria que avui vota CiU demà podria votar de manera coherent amb els sondejos. Perquè, una de dos: o les persones hi responen com si escrivissin la carta als Reis o se senten més còmodes vivint en la contradicció que no pas en la convicció. Sembla impossible, però el prestigi de CiU recolza en el fet d'exercir una irresponsabilitat responsable. La imatge de serietat i confiança que projecta prové del joc paradoxal, que aquest partit domina com cap altre, d'anar-hi anant sense anar-hi mai.

La prova? La satisfacció en els medis sobiranistes pels tres minuts i escaig d'Artur Mas a CNN. A fe de Déu que hem abaixat el llistó! ¿De veritat va estar a l'altura el president pel sol fet d'aguantar una entrevista en anglès i convidar Richard Quest a visitar la bella regió de Catalunya? S'hauria atrevit Quest a tractar Escòcia de "regió"? On rau, doncs, la diferència? Senzillament, en una paraula que Alex Salmond ha proferit i que Mas defuig, un mot que, pronunciat pel president, transformaria de cop el panorama polític aportant-hi un horitzó real. Per compensar, Mas en pronuncia molts d'altres: pacte fiscal, en línia i fora de línia amb el concert, Hisenda pròpia, dret a decidir, estat propi, transició nacional, Ítaca, Massachusetts... giragonses semàntiques que freguen el tabú sense entrar-hi. Com els israelians marxant a l'entorn de Jericó al so de les trompetes, CiU dóna voltes al mur de la sobirania esperant que es desplomi per avorriment. De moment, no hi ha assalt a la fortalesa. Més aviat Mas sembla voler aturar el sol de la legislatura, com si temés que les coses es moguin. Entestat a lliurar una batalla obsoleta (el concert fou la gran batalla perduda de la Transició) sembla que no s'adona que el front s'ha desplaçat. El pacte fiscal, suposant que fos possible -o com a mínim, creïble-, ¿resoldria el problema de l'existència nacional de Catalunya? Avui el desafiament ja és aquest, i la urgència històrica, molta.

De vegades, declarar l'objectiu és el primer pas per assolir-lo. Diu la dita que val més la que es calla que la que es diu. Però hi ha moments en què el mot que es calla se l'endú irremissiblement el corrent de paraules dites. A Anna Karenina  hi ha un passatge en què Koznixev, un conco impenitent, se sent atret per Varenka, una dona per a qui també es comença a fer tard. Tots dos són conscients d'agradar-se i ella, conscient que la declaració és imminent, en prepara l'oportunitat durant una excursió boletaire. Koznixev, amb el pretext cercar bolets, s'endinsa en el bosc per reflexionar sobre la conveniència de fer aquest pas que li canviarà la vida. Havent sospesat els pros i els contres, torna enrere inflamat amb la idea de proposar matrimoni. Mentre recorre les poques passes que el separen de Varenka, va declamant mentalment les paraules que li dirà. Però quan hi arriba, es posa a caminar al costat de la noia en silenci, mentre ella, feliç i aprensiva, endevina el que ell està a punt de dir-li. Però el silenci s'allarga peniblement mentre Koznixev busca el moment de trencar-lo. Ella, incapaç d'aguantar la tensió, deixa anar d'esma: "Així que no n'ha trobat cap? És evident, a dins del bosc se'n troben menys". Sense voler-ho, ell respon a la pregunta i comencen a parlar de bolets. En aquest mateix moment, la màgia es trenca. Koznixev ja no pot transitar mentalment dels bolets al matrimoni, i amb desesperació i recança per als dos la conversa els arrossega lluny de la declaració que hauria transformat les seves vides.

Artur Mas allarga massa la incertesa. Mentre esbrina si es declararà, si pronunciarà el mot decisiu, caminen plegats ell i la majoria dels sondejos. Pot passar, però, que per sospesar massa les opcions, deixi marcir l'entusiasme; que acabi pesant més la rutina de la gestió que la il·lusió d'un país que interinament ja ha dit que sí i que està disposat a emprendre el viatge. Seria una vergonya per al país, i també per al pretendent a liderar-lo, si després de tantes provatures retòriques Mas acabés parlant de bolet

1.149 lectures | 3 vots - valoració 6.33 | 0 comentaris
  • Actualment 6.33 de 10 Estrelles.
  • 1
  • 2
  • 3
  • 4
  • 5
  • 6
  • 7
  • 8
  • 9
  • 10
Valoració: 6.33/10 (3 vots)

Gràcies per la teva valoració!

Ja havies valorat aquesta pàgina, només pots valorar una vegada!

La teva valoració ha canviat, gràcies per contribuir!

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

Quin paper jugarà Felip VI en el procés sobiranista català?
 Exactament el mateix que el seu pare: serà un destorb
 Serà una peça clau perquè es pugui celebrar el referèndum el 9N14
 Tot i què reconeix la força del procés, dificultarà qualsevol tipus d'assoliment
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament