Unes eleccions sense futur

Boi Fusté
Boi Fusté
Associat a Reagrupament

El govern dels “millors” i CiU són en un carreró sense sortida. Ser els primers de la classe no ha tingut premi ni reconeixement. Ans al contrari, el mestre demana continuar en la mateixa línia. Mentrestant, ells (els espanyols) continuen amb la gran festa del dispendi i la malversació dels recursos públics.

Ara, i per aprofundir amb la vergonya de país, el nostre president insinua la possibilitat de fer eleccions anticipades al Parlament de Catalunya si Catalunya és intervinguda. No seré jo el que torni a dir que fa gairebé tres segles que ja ho som d’intervinguts, però sí que cal recordar, per no mentir, que Catalunya no és res més que una regió espanyola, sense poder de decisió i sota la legislació absoluta dels espanyols.

Per tant, si avancem les eleccions, no només hem de dir “si ens intervenen”, també hauríem de dir “amb quin objectiu”. És per obtenir una majoria absoluta i així poder continuar retallant i negociar un nou pacte fiscal, això sí, quan les condicions ho permetin? És per fer la transició nacional definitiva, a partir de la majoria absoluta i convertir Catalunya en el nou Estat d’Europa? És per fer un front nacional d’ampla majoria i negociar exclusivament el nou pacte fiscal? Abocar-nos a un procés depressiu col·lectiu no és el millor camí per sortir del forat on som ara mateix, i de continuar amb propostes sense saber on volem anar, de ben segur que farà que hi arribem aviat. Unes eleccions són un referèndum i fins i tot un plebiscit de reconeixement democràtic per tothom, però tot sembla indicar que CiU les vol fer per governar amb majoria absoluta, legítim si és vol, però unes eleccions catalanes no faran canviar ni la majoria absoluta del PP ni el seu full de ruta i CiU ho sap.

Els catalans tenim l’espoli, tenim les pitjors infraestructures, tenim unes autopistes amb peatges indefinits, i per acabar, nosaltres, els catalans, contribuïm a resoldre la crisi tres vegades: amb la solidaritat imposada (espoli), les retallades d’aquí i les retallades espanyoles que també ens afecten.  Certament és un cas únic, ni les colònies d’ultramar pagaven aquest preu.

Tornant a la qüestió de les eleccions anticipades, que curiosament no coincidirien amb el 2014, aquestes poden ser una bona oportunitat per als que volem una Catalunya lliure, però no ho seran si l’objectiu és tenir uns quants diputats més. Que ERC passi de 10 a “13 diputats”, que SI mantingui o perdi els diputats, que DC perdi o mantingui el diputat, que Reagrupament entri o no al Parlament, que la CUP entri o no al Parlament, si no fem la suma de més de 68 diputats, només servirà per la subsistència.

CiU no vol (i no em cansaré de repetir-ho) ni ara ni abans que Catalunya sigui un Estat, ells n’han tingut prou amb el somni dels enganyats. Viure a cos de rei els ha fet feliços, aquesta és la realitat, i nosaltres no podem competir amb ells. Són uns mestres en confondre, en enganyar, en mentir. Tant se val, ells volen guanyar per tenir el poder que suposa, ells mai no han volgut una Catalunya lliure. Ara des dels mitjans afins sorgeix el missatge de darrera fornada: cal fer un pacte a Espanya de “salvació nacional” entre el PSOE, el PP, CiU i el PNV per sortir de la crisi. I això ho plantegen els transmissors inequívocs de la unitat espanyola i del grup Godó, afegint que Catalunya sola no se’n sortirà. Trist, però aquesta és la realitat, a més de ser prova inequívoca del que pretén CiU; més autogovern però en cap cas, mai la independència.

Mentrestant i davant l’escenari que tenim, què farem els que volem una Catalunya lliure? Si les darreres enquestes oficials, ens diuen que tenim hores d’ara una majoria disposada a votar independència, no serveix de res, potser sí que entrarem en un procés depressiu, però aleshores no podrem culpar els convergents, nosaltres solets en tindrem la culpa.

3.740 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

Carles Puigdemont ha de fer un "pas al costat"?
 Sí
 No
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament