Des de fa uns anys, una part majoritària del poble de Catalunya dóna un senyal clar i contundent al món en demanda de constituir un nou estat d’Europa. Cal insistir un cop més que aquest senyal sempre és fa palès de forma pacífica, ordenada, gairebé lúdica, per aconseguir l’objectiu de manera absolutament democràtica. Aquesta voluntat està guarnida amb la feina de milers de voluntaris entusiastes, que treballen amb il·lusió i fermesa.

El resultat d’aquesta suma de voluntats i entusiasmes de centenars de milers de conciutadans ens porta a moments d’èxtasi i a albirar molt a prop l’objectiu.

Malgrat arribar a aquesta fita, vénen tot seguit situacions de tornada a la “normalitat” i, sobretot, liderat pels principals càrrecs polítics, aigualir la realitat i tornar fer veure impossible tot allò que sigui enlairar-se una mica.

Catalunya sembla condemnada a patir aquesta situació fins a l’infinit.

Segueixo pensant que aquesta situació només pot ser desencallada pel President de la Generalitat. Ell ha de convocar el poble de Catalunya a un referèndum, vinculant, on la pregunta sigui si es vol o no un estat independent. Ell ha de liderar, sense cap mena de reticència, aquest procés. Va sortir afeblit de les eleccions de fa un any: tanmateix només ell està legitimat per dur el timó del vaixell.

No tinc cap dubte que, si ell engega aquest procés, tindrà el suport de la gran majoria del poble català. El meu i el de Reagrupament, segur.