Més enllà d’una llengua pròpia o d’una literatura amb noms universals, aspectes de la nostra cultura que amb molt de patiment les generacions que ens han precedit han pogut anar conservant, hi ha aspectes culturals que estaven arrelats a la nostra idiosincràsia que han desaparegut en pocs anys, i els hem substituït per valors importats. Així com els catalans tenim més o menys clar que la llengua és un valor que no ens hem de deixar perdre per posar un exemple, pel que fa a la tenacitat i a la cultura de l’esforç que ha caracteritzat durant molts anys els nostres pares i els nostres avis, en una sola generació ha quedat diluïda i reduïda al no-res.

La cultura catalana, sempre havia estat la d’una societat emprenedora, la del “guanyar-se la vida”, on es valorava aquella persona que amb tenacitat i esforç, tot arriscant el seu capital i dedicant-hi moltes hores era capaç de construir un petit patrimoni per a la seva família. Allò que en Macià en va anomenar: la caseta i l’hortet. Actualment tot ha canviat, del “guanyar-se la vida” s’ha passat a un concepte importat: “col·locar-se”. Potser us pensareu que exagero, però totes les enquestes fetes a la gent jove, indiquen que aquest és un camí de decadència que ja fa uns anys que vam engegar.

Als EEUU, si pregunteu als joves a que es volen dedicar quan siguin adults, no et contestaran mai que volen ser funcionaris o empleats de banca. A Catalunya, molts donaran aquesta resposta, primant la seguretat, i deixant de banda que només aquelles persones que prenen cert risc i hi afegeixen la dosi necessària d’esforç a la vida són els que realment poden progressar. Tot ens ha anat en contra en els últims anys, sense anar més lluny, els bancs han preferit donar crèdits per  a que ens comprem cases o pisos, o fins i tot cotxes, però han defugit donar crèdit per un projecte empresarial.

La Independència és necessària per tallar d’una vegada per totes l’espoli fiscal que està minant els nostres ingressos i ens està empobrint cada dia més. No vull deixar de banda que el fet d’haver perdut aquest factor cultural dels catalans, justifiqui aquest robatori a gran escala que suposa que 22.000 milions d’€ l’any marxin per no tornar mai més. Però la Independència no és la solució a tot, és el camí de sortida, és l’emancipació, és poder decidir per nosaltres mateixos on volem estar i amb qui volem estar. Per tant, espero que un cop arribem a tenir un Estat Propi, els catalans poc a poc anirem recuperant l’esperit amb que els nostres pares afrontaven la vida i que el “guanyar-se la vida” torni a regnar i desplaci el “col.locar-se”. L’ idioma té frases que marquen el tarannà de la gent que el parla, i aquesta expressió que gairebé ja ningú utilitza és un símptoma de que hem canviat, i en aquest cas, hem canviat a pitjor.

A Reagrupament, tenim clar que Catalunya necessita tenir un Estat propi, i també necessitem canviar la generació de polítics professionals que ens governa. Però nosaltres els catalans, també hem de canviar, ja que no podem estar sempre esperant que ens ho donin tot fet, hem de recuperar valors com la tenacitat, l’esforç, el treball... Quin exemple més clar no tenim aquest últims dos anys d’això que estem dient, que la feina duta a terme al Barça per Pep Guardiola? Només així, aconseguirem que el nostre país sigui més pròsper, tingui una industria més avançada, i en definitiva tots: empresaris, funcionaris i assalariats en sortim guanyant perquè com més ric sigui el país, millors seran els salaris i les rendes del capital.