Societats comparades

Ferran Pujol i Benlloch
Ferran Pujol i Benlloch
Associat a Reagrupament

Tot just he començat a llegir el darrer llibre de Jared Diamond (1937), el catedràtic de Geografia a la Universitat de Califòrnia, a Los Angeles, tot i que segurament és més conegut pel seu llibre Col·lapse , del 2006.

D’entrada el llibre em va semblar interessant per la diferencia que fa entre “ciència dura” i “ciència tova”, a partir dels mètodes experimentals: en la ciència dura, els experiments estan controlats en laboratoris i es pot treballar amb el que es coneix “condicions normals” (com és en el cas d’un gas quan l’hem de descriure de forma estàndard) i pots tenir en paral·lel diverses mostres condicionades i en compara l’evolució.

Per altra banda, les “ciències toves” serien metodologies menys acurades que s’utilitzen en els àmbits socials, estudis antropològics, etc.

El que sembla evident és que, amb metodologies experimentals de la ciència dura, hem estat capaços d’esbrinar moltíssimes més coses que en l’altre àmbit de les ciències “socials”. En uns casos trobem la “Partícula de Déu” i en l’altre, avui, no som capaços de determinar perquè hi ha societats riques o societats pobres.

La reflexió que em va dur a iniciar la lectura va ser: què passaria si poguérem utilitzar uns mètodes d’experimentació controlada en les ciències socials. Per exemple, poder comparar societats del nord i del sud canviant tipus de terres, moments històrics de gran influència en la zona, etc. Tindríem el mateix tipus de resultats? Obtindríem la clau real de saber que ha provocat la deriva rica o pobre?

En certa mesura (i molt més humil) és el que ens hauríem de plantejar els catalans al’hora d’imaginar, relatar, i potser llavors convèncer més gent de quin país nou haurem de tenir. Plantejar obertament de quina o quines herències reneguem i quines actituds noves adquirim i de qui.

Si mirem les societats que considerem riques, veurem que no tenen el grau de prestacions publiques que tenim nosaltres: paradoxalment elles no s’ho poden permetre. Si tenen un bon sistema educatiu, no tenen també un excel·lent sistema sanitari; si tenen ambdós, no tenen prestacions d’atur tan llargues.

Si mirem els hàbits de consum, veurem que anar a un restaurant, per exemple, és un luxe que la classe mitjana fa un cop a l’any (no pubs o bars, sinó restaurant). Si tenen un nivell de restauració alt és en menjar ràpid, preparat o precuinat.

I si ho tenen tot, resulta que no tenen el temps de migdia que tenim aquí o no tenen vacances pagades com nosaltres.

Per contra, els països que pretenen tenir-ho tot per a tothom són països considerats pobres o no-rics: els ciutadans no tenen gairebé res més que allò que els proporciona l’Estat.

En definitiva, que com a catalans haurem de començar a decidir prioritats en el pressupost, més enllà dels tòpics on tots els sectors són cabdals, tots són socialment imprescindibles: des de l’educació fins a la sanitat, passant pel comerç de proximitat i el tercer sector, i òbviament l’emprendor i el cultural.

Llibertat és decidir i decidir és arriscar: ara ens toca arriscar per obtenir la llibertat.

4.836 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament