Riuada de setembre 62

Montse Pineda
Montse Pineda
Associada a Reagrupament

A la web de reagrupament solem llegir articles sobre el que volem i necessitem per al nostre país. Aquesta vegada, deixin-me que els expliqui el que em va passar quan tenia 6 anys i mig.  Ara en tinc 56 i mig.

Vaig tenir una infància privilegiada. Marxava de Terrassa per Sant Joan i no tornava fins al dia abans d’anar a col·legi, el 2 d’octubre. Platja d’Aro era la meva estimada segona residència.  Aquell any, però, els meus pares i avis tenien un esdeveniment social important i vam arribar pels voltants del 20 de setembre a Terrassa.

El 25 a la nit, estàvem sopant a casa:  els avis, els pares, el meu germà i jo.  Plovia molt.

L’avi Ramon li va dir al meu germà Ramon que anés al “cuarto de reixa” a mirar si encara plovia. El Ramon, tot obedient, hi va anar i va tornar corrents: “Avi, està entrant aigua i fang per sota de la porta del cancell”. Amb molta rapidesa, la mare, el pare i l’avi van posar les cadires, l’estufa i el sac de sucre a sobre de la taula del menjador. La iaia es va afanyar a desparar la taula de l’envidriat. El meu germà i jo ens ho miràvem sense entendre gaire res. De cop i volta vam sentir un soroll molt gros que venia del passadís. Una gran onada de color marró va esbotzar la porta de l’entrada de la casa i enfilava cap al menjador violentament.

Tots 6 vam córrer cap al pati i vam pujar les escales que donaven al terrat. La meva àvia, cridava, tots corríem i jo, en pujar les escales mirava a dreta i esquerra. A la dreta, el meu pati amb una cuineta. Totes les olles, els pots i platets anaven surant i pujant. A l’esquerra, un magatzem de peces de roba dels veïns. L’aigua va rebentar una paret i totes les peces van anar estampint-se contra l’altra paret del seu pati. Nosaltres vam arribar al terrat i el meu pare va saltar, encara no sé com, a casa dels veïns (era àgil, gran jugador d’hoquei herba). Els va cridar i amb l’ajuda del veí i un tauló que va fer de passadís, vam anar passant i entrant a casa seva. Gràcies a això ens vam poder salvar. A partir d’aquí, jo, amb 6 anys i mig, em vaig adormir amb la música dels plors de la meva àvia. Ja no recordo res més. L’endemà, ja podeu veure a la foto que us he adjuntat com estava tot. Jo sóc la nena del vestit blanc de la part dreta de la foto, el meu pare s’està mirant el portal, el meu avi està recolzat a la paret i el meu germà està jugant amb un amic del carrer. 

Unes cases més amunt hi vivia una família amb una filla que anava a col·legi amb mi. També sopaven. La mare, en sentir ploure, devia pensar que havia de treure les escombraries abans no plogués més. Una onada se la va endur i la van trobar l’endemà al capdavall de la Rambla. Morta.

A partir d’aquell dia tan desgraciat, el meu estimat avi ja no es va tornar a trobar bé, no vaig tornar a veure mai més el seu somriure ni vaig poder tornar a jugar més amb ell. Va emmalaltir i va morir 5 mesos després.

Afortunadament a casa meva van poder comprar una altra casa, però la meva àvia va posar una condició: anar a viure a la part més alta de la ciutat: l’estació del Nord. El meu pare així ho va fer. 

Jo, també visc a la part més alta de Terrassa i a un 4t pis. Ara, després de 50 anys, quan alguna nit plou molt, m’assec davant del finestral que dóna a la terrassa i vigilo que l’aigua no faci bassal.

Sóc incapaç d’anar a dormir.

Moltes gràcies.

Riuada del 62 a Terrassa
3.953 lectures

Comentaris (1)

Record
Enhorabona per l'escrit. M'he emocionat.
Jo en faig 57 al desembre, si fa no fa com tu. Jo ho vaig viure des de la llunyania, era a Barcelona. Recordo els camions que passaven a recollir tot el que la gent donava. Els comentaris de casa. Quin desastre!
Entenc la teva por els dies de tempesta.
Una abraçada

Total 1 comentaris

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament