Mentre alguns pensen que l’independentisme està agònic, perquè no aconsegueix la unitat, d’altres opinen, contràriament, que està en plena forma i a punt per les eleccions. En pocs dies Solidaritat ha fet la seva travessa pel desert. Però el calendari ajusta i obliga. La Solidaritat desorientada i perduda ha hagut de madurar i trobar finalment el seu rol. 

EL PEREGRINATGE: L’ambigüitat de totes les fórmules electorals, ha perjudicat també Solidaritat. S’ha bastit sobre la marxa: Ara una coalició amb el reformisme. Ara una coalició amb els extraparlamentaris. Ara una plataforma, ara un moviment o un partit. Masses coses, massa improvisació. La coherència s’ha cercat en el sistema de llistes. Tampoc l‘han encertat. Perquè un aplegament no pot pivotar al voltant de la imposició. I menys quan Reagrupament ha adaptat el seu projecte per afavorir aquest aplegament: Els associats han recolzat persones i fórmules amb actitud positiva i de generositat. Exigir-los també la seva dissolució, és demanar-los massa. L’optimisme no els encega fins a vendre’s l’ànima per a no res. Reagrupament no són tant ximples com per a cremar precipitadament les naus i quedar sense viatge.

CLARS I OBSCURS: Durant un temps Solidaritat volia ser una plataforma electoral. Reagrupament predicava aleshores, i encara la vol, a favor d’una Candidatura d’ampli espectre on les personalitats i els grups puguin unir-se tot i consolidant una xarxa de complicitats transversal a tots els pobles i viles. Solidaritat s’hi assemblava molt. Unint-se a Reagrupament, Tena i Laporta harmonitzaven les Consultes amb la Declaració Unilateral d’una manera elegant i amb sinèrgia. Però va fallar el càsting i la fórmula de la unitat homogènia:“De nit, totes les vaques són grises” deia el poeta. Però no de dia. No tots els independentistes són iguals. Carretero els ho ha mostrat.  També la Coalició per la Independència (SI). Tanmateix, alliberar-se de l’uniforme i engalanar de diferències la Candidatura electoral, no és cap daltabaix. 

SOLIDARITAT: El projecte, amb el temps, ha basculat. El dilluns 6 de setembre, Solidaritat esdevindrà el partit de Laporta. També el de Valdero, Pereira i altres. La unitat independentista haurà de ser una Coalició. Entossudir-se una altra vegada amb el reglament, després del càlcul, indicarà que es vol la desunió. Les noves llistes també hauran de passar el càsting. Però el de la coherència. Tena, Laporta, Carretero ... ja són escollits. La resta, els han d’assignar aquests. En ares a nous principis: Perquè cal unitat d’acció, cal eficiència i cal harmonitzar l’objectiu (programa, només programa! deia en Julio Anguita). Precipitació obliga i la fórmula és avui la més operativa i de consens.

PER QUÈ LA UNITAT? Dues unitats són prescriptibles. Una abans les eleccions. L’altra desprès del recompte. La primera, haurà de ser entre els qui abanderen la solució contra una Espanya que no ens vol, ens espolia i ens impedeix sortir de la crisi econòmica. Entre els qui no volen aprofitar-se de la degeneració política de l’autonomia per aconseguir favors personals i estamentaris. Entre els qui pensen que aquestes eleccions són, de fet, un plebiscit i permeten declarar unilateralment la independència. Aquesta unió haurà de ser la Coalició dels nous partits i grups extraparlamentaris. Aquests no porten a les espatlles la corrupció política de l’unionisme, ni el reformisme. La segona unitat s’haurà de cercar desprès de les votacions. La voluntat ciutadana indicarà aleshores, allò que convé de fer als qui no volen rompre amb l’Estat. Contra els desil·lusionats, els qui ja no confien, hem d’apostar per la unitat. Aquesta encara és possible, encara és desitjable, encara no l’hem malmenat.