Reagrupament vol dir aplegament? (40): Aire electoral

Isidre Palmada
Isidre Palmada
Associat a Reagrupament

L’òpera “bufa” que ens ha representat José Montilla al Senat espanyol no ha agradat ningú. Els del PSOE s’ho han pres com una “nosa diplomàtica”, el màxim de gesticulació a concedir. No “creuen” en José Montilla.  Ells pensen que El Tribunal Constitucional és “plenament” constitucional. La “comèdia” del Senat és l’últim “luxe” a dispensar. Aparcaran “sine die” la renovació. Punt i final. José Montilla content (molt!) ha aconseguit traslladar la decisió del TC per a després de les eleccions. El TC no s’atrevirà ara a dictar sentència, amb un Senat obert a la substitució dels magistrats. “L’escorpí” José Montilla els ha clavat el fibló. Una venjança de funcionari. No servirà de res per a Catalunya. Però té rèdits per al PSC.  

EL PP: Al PP tampoc no ho han vist bé. Millor encara, han escenificat l’emprenyamenta de diverses maneres: Mostrant desdeny a l'omplir el protocol amb càrrecs de tercera fila. Regionalitzant el debat al comparèixer l’Alicia Sànchez contestant José Montilla. Menystenint l’acte amb frases com “amb la que està plovent (la crisi econòmica), haver de parlar i malgastar diners en això”. I un etcètera “contingut” per no donar més “carnassa” a la qüestió. Ara bé, aprofitant l’ocasió, el PP s’ha esbravat i desfogat enaltint tots els arguments “constitucionalistes” que els avalen i posant d’aquesta manera, en un compromís al PSOE que comparteix fil per randa el mateix discurs.   

MOTIUS: José Montilla necessitava tranquil·litzar la militància agitada amb el “tema” de la Sentència. Calia recuperar una certa “unitat” abans de les eleccions. Calia també sargir l’esparrac del grup al Congrés i aturar la sangonera d’opinions, crítiques i comentaris heterogenis i dissonants. Així doncs, el Senat ha estat un “deute” que el PSOE i el PSC s’han pagat. José Montilla sotmetent-se amb humilitat a una semblant cerimònia honorífica de vassallatge i un PSOE  exercint de gentil i magnànim senyor. Un acte “cobrat” per les dues parts. 

RÈDITS: Amb aquest acte, José Montilla ha pontificat el relat de les relacions amb Espanya fins després de les eleccions: L’estatut continua essent el pal de paller. Al voltant giren l’Estat Federal (per a parlar-ne més endavant); l’obra de govern (fets, no paraules); un nou tripartit (davant la crisi, l’esquerra solidària) i el tancament de la via independentista (no hi ha sentència, ergo tampoc hi ha rebuig “explícit” a l’Espanya plural). L’acte del Senat doncs, no ha estat gratuït. José Montilla aconseguia unir al PSC, orientar les eleccions i disciplinar la tropa per la confrontació.   

ERC: Costa imaginar què coi hi feien Puigcercos i ERC. No eren testimonis passius, ni figurants protocol·laris. Perquè l’Entesa ho havia provocat tot. Tanmateix sostenien una “tesi” manllevada i tangencial, perquè: a) ERC no ha votat l’Estatut. b) El PP i el PSOE aprofiten el TC per recentralitzar l’Estat. c) El Canvi de magistrats és un lifting “legal”, no substancial. d) Una Sentència abans les eleccions malbarata l’estratègia del PSC, però il·lumina la Independència. e) José Montilla podia presentar-se amb el desacord de ERC. Legalment és el President de la Generalitat. El desacord d’un soci no desmereix als ulls d’Espanya. f) L’acte no era unitari: ni dels catalans, ni del Parlament, ni de ningú. La unitat es va fabricar pels mitjans. En conclusió: Per què ERC va avenir-se a representar la farsa?. 

DISCURSOS: Fa temps que ERC no ha pogut elaborar cap relat. ERC ha provat: La pluja fina; L’esquerra independent; La cara més “catalanista” del PSC; L’independentisme de bona gestió, seriós i tècnic; L’independentisme assenyat i possibilista; L’independentisme gradual; etc. ERC ho ha provat tot i res ha consolidat. No s’ha tret els malnoms. És més, el farcell de sobrenoms s’ha engrandit i diversificat. De fet, l’estratègia de l’esquerra transformadora que condueix a la independència, ha fracassat. L’Estat és molt més transversal i té molt més poder de transformació.  

CANDOR: ERC ha anat evitant l’enfrontament amb l’Estat i s’ha fet tova i condescendent. No fa ni sang ni mal. Els dirigents han entrat en el discurs legal i participen de totes les “farses” espanyoles. Són un element histriònic més dins el marc “democràtic”. Donen suport a tot. Bescanvien poder com qui canvia cromos. Juguen amb comoditat dins el poti poti possibilista. Així doncs: Per què avenir-se al PSC? No cal aprofundir: Anar de “defensa pàtries light” és un xec acceptat. El PSC l’abonarà quan calgui. Més enllà no hi ha res. Només condescendència i estovament. 

ELECCIONS: Conforme el PSC pren posició i es prepara per les eleccions, les línies força dels debats adquireixen un aire fètid, d’estancament: Tot quiet, immobilitzat.  Fins i tot  els retalls pressupostaris avalen l’enterrament dels somnis. Aquesta és la via José Montilla: Pura tàctica i gestió. Tot possibilisme, cap aventura. Una pesantor gregària que encomana tota la vida i contamina les expectatives electorals. És el terreny adobat, útil a ERC i PSC. Algú es comença a preguntar: Encara és el moment d’una tesi independentista diàfana i decidida, sense cap vinculació amb aquest règim?

5.940 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament