Ningú va dir que fos fàcil encara que pogués semblar-ho; la il·lusió, l’engrescament del 10 de juliol també va contribuir a que penséssim que la propera tardor finalment ho aconseguiríem…..però és altament probable que no sigui així.

No sabem a qui votaran els mils de milers de ciutadans que eren a la manifestació del 10/07; no sabem si el sobiranisme estarà representat per Reagrupament i d’altres forces o partits o si serem una gran coalició.

Això no ho sabrem fins poc abans de les eleccions, però el que si ens cal saber ara es que, l’endemà mateix ens caldrà continuar treballant de manera organitzada com fins ara; la perseverança, la tenacitat és l’eina més important per assolir els nostres objectius.

Ens caldrà treballar l’endemà de les eleccions sigui quin sigui el resultat; tant si hem entrat al Parlament de manera galdosa com si no; tant si hi hem entrat en coalició com si no; la proclama requereix una majoria parlamentària i per assolir-la cal temps; però no molt.

Cal temps per deixar refredar personalismes; per posar en evidencia aquells que tenen d’altres objectius a més de la independència; cal temps perquè la vanitat, la supèrbia, la por, la indignitat quedin relegades.

Com deia, cal temps per sedimentar tanta energia, per aglutinar esforços, mesurar forces, fer pedagogia aquí, no allà; cal ensenyar i aprendre que el camí encetat ja no té retorn; ja no hi han més autonomies, gestories, estatuts, encaixos, federalismes, concerts econòmics…. La nostra intel·ligència no suporta més eufemismes. Amb qui es pensen que tracten?

Si la dignitat personal és la llibertat, la dignitat col·lectiva és la sobirania. El poble català, que també és Catalunya real, ¿o no?, va sortir al carrer; i va tapar les vergonyes d’una classe política que ha claudicat, també a liderar-nos, va tapar la capçalera que feia una setmana que discutia què hi deia; ningú va veure el lema d’aquella capçalera; “dret a decidir”??? I què decidim?.

Doncs decidim ser-hi, ara, i després de les eleccions, només faltaria; i avui per avui, no he sentit una veu més lliure que la d’un metge de Puigcerdà; pet tant ens diguem com ens diguem, el més important és que no ens pensem que el final del camí és a prop, a tombar d’unes eleccions. Tenim feina durant uns quants anys, quatre?; tant li fa, mai ningú ens ha regalat res, i la llibertat també ens l’haurem de guanyar.