Les amistats perilloses

"Dos “Pares de la Constitució”, els dos “Miquels o Miguels” -en Roca i l’Herrero de Miñón-, demanaven solucions polítiques per evitar el “xoc de trens” i insistien a demanar “decisions amb coratge” per desactivar el conflicte al voltant de la nació catalana"
Pere Soler
Pere Soler
Associat a Reagrupament

No em preocupen tant els que ens envesteixen com aquells que raonablement i aparentment mansament se’ns acosten. Hi ha una dita en castellà que ve a dir quelcom així: “del toro manso líbreme el Señor que del bravo yo me libraré” .

Ara que ja tenim pregunta, es succeeixen i es succeiran les manifestacions foranes, em refereixo a les fetes des de fora de Catalunya, potser aquests dies tenim un “pic”, però el ritme ha estat més o menys continu en l’abundància des de fa mesos.

Pocs, molt pocs, han estat els intel·lectuals, periodistes i artistes que d’una manera respectuosa han tractat el tema de Catalunya; de la majoria de polítics, no cal ni parlar-ne. Pocs han estat els que han demostrat una pulcra i respectuosa actitud democràtica. A mi no se’m passaria mai pel cap, vist des de Catalunya, en cas que un procés semblant al nostre es produís en una altra comunitat, fer cap manifestació més enllà del més absolut respecte pel que els ciutadans afectats puguin decidir. Mai em passaria pel cap dir el que jo en el seu lloc decidiria o votaria!

Aquest manifestar-se sobre el que es faria en lloc de l’altre ve determinat, en molts casos inconscientment, per un sentiment condescendent de superioritat. Ve a ser allò de “yo soy muy respetuoso con lo que decidan los catalanes, pero soy contrario a la independencia de Catalunya y en el caso de la consulta planteada votaría no” . O sigui, una versió edulcorada i suau d’allò del pal i la pastanaga; un “us estimem molt però a la nostra manera”, la de sempre!

Cometen, als nostres ulls, un cras error jutjant, amb aquella alegria i frivolitat, el que passa a Catalunya des de la pròpia torre d’ivori, des d’aquella superioritat que abans comentava i des del desconeixement més profund de la nostra història. Desconeixement, per altra banda, compartit malauradament per molts conciutadans catalans. No ens han d’estranyar, doncs, els esgarrinys de vestits que poden produir simposis com el que s’ha celebrat a Barcelona sota el títol de “Espanya contra Catalunya”, malgrat el seu rigor històric; “sort hi ha hagut”, en aquest cas, que el simposi ha quedat eclipsat, “mediàticament”, per l’anunci de la pregunta de la Consulta.

Fa uns dies era el “Gran Woyming”, martell de peperos, el que en un entrevista al suplement de l’Ara venia a dir-nos que el tema del procés a Catalunya era una fugida endavant del centre dreta català, ignorant i de rebot menystenint el pes de la societat civil. Ahir era el torn d’Ignacio Escolar. El periodista burgalés, director del diario.es, ex columnista de Público, en un article titulat “Si pero no”  ens deia: “Tengo muchos argumentos para defender que juntos sumamos más, pero no encuentro ni un solo razonamiento democrático solvente para oponerme al referendo.”  Per després afegir :“Sé cual sería mi papeleta si tuviese que votar en el referendo catalán: 'sí' al Estado propio, pero 'no' a la independencia.”  Són dos exemples de figures, aparentment grates i no bel·ligerants, que, malgrat tot, jutgen des del desconeixement i potser ni s’adonen que es manifesten des d’un sentiment de paternal superioritat.

Sentiment de superioritat, en aquest cas no tan paternal, manifestat fa unes hores per l’exministra socialista Maria Antonia Trujillo, que es preguntava quina utilitat té el català. Argument gastat i tronat que diu molt poc de la capacitat intel·lectual d’una persona a la qual se li varen encomanar grans responsabilitats d’Estat. El català a Catalunya serveix per parlar amb el veí que, malgrat conèixer el castellà, es pot sentir més còmode si li parlen en l’idioma propi de la seva terra. Si, ja sabem que amb el castellà es pot parlar amb 500 milions de persones; això diuen! El que no sabem és si tindran temps material de parlar-hi, amb totes elles, i en canvi no es podran dirigir al seu veí amb la llengua amb qui aquest té els seus llaços afectius. 

Davant de les respostes més viscerals contràries al procés en general, i a la pregunta en concret, no cal ja ni parlar-ne, de la reacció d’aquell individu, que no vull ni esmentar, al qual no cal que ningú no li digui les copes de vi que ha de beure. Ni tampoc de la d’aquella “pseudoprogressita” bàsicament “unitarista” que fa anys i panys que viu de la política, havent canviat de camisa “ad hoc”. Una “unitarista”, desacomplexada i fatxenda, que fa crides a “protegir els ciutadans de Catalunya” instant l’Estat a utilitzar tots els instruments necessaris per impedir la consulta. Aquests, malgrat tot, no són pas els rivals més perillosos. La perillositat per a Catalunya i per al procés ve de la subtilitat d’altres, d’aquells que diuen estimar-nos i que són amics nostres; les amistats perilloses.

Ahir en teníem el darrer exemple, bé es suposa que “La Vanguardia” i “El Periódico” continuen amb el seus exemples dia darrera dia. Em vull referir a la notícia sobre la roda de premsa que dos “Pares de la Constitució”, els dos “Miquels o Miguels” -en Roca i l’Herrero de Miñón-, varen fer i on demanaven solucions polítiques per evitar el “xoc de trens” i insistien a demanar “decisions amb coratge” per desactivar el conflicte al voltant de la nació catalana.

Els catalans no ens podem deixar engalipar i qui està en condicions d’aconseguir-ho són precisament aquests que fan manifestacions d’estima, amistat i d’aparent respecte; que diuen voler-nos evitar tràngols i “xocs de trens”. Ens diuen que volen bones solucions i preservar la convivència i el progrés. Ens cal, però, anar amb molt de compte amb tots aquests cants de sirena. Si els escoltem i els fem cas acabarem de nou, realment no n’hem sortit, a la “casa comuna de tots els espanyols” i en aquesta casa en espera “la parenta” unitarista i fatxenda i “l’avi” a qui no li podem dir quant pot beure.

4.684 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament