La defensa de Catalunya (2)

Josep Pinyol
Josep Pinyol

Una altra política és possible

No cal esperar la sentència del Constitucional per preparar la defensa de Catalunya perquè tothom en sap el punt més rellevant: alterarà la voluntat del poble català expressada en referèndum. L'estratègia no pot ser conjuntural; al contrari ha de tenir perspectiva històrica perquè no es pot pensar en resultats a curt termini. Hem d'adoptar la perspectiva que va promoure Churchill als seus compatriotes al començar la Segona Guerra Mundial: "només puc prometre sang, suor i llàgrimes, però al final la victòria". Els punts mínims d'aquesta nova política són:

a) No podem plantejar les nostres reivindicacions nacionals com una qüestió interna espanyola, sinó com un afer internacional. Hem de treure el plet català de l'àmbit constitucional espanyol perquè el seu Estat sempre serà jutge i part. 

b) El gradualisme és impossible. El Regne d'Espanya és l'excepció democràtica d'Europa perquè és l'únic Estat on el feixisme no ha estat derrotat militarment. El rei d'Espanya és l'únic cap d'Estat que continua sota el jurament de lleialtat als principis d'un partit feixista. L'ordre constitucional espanyol es va inserir en la legalitat franquista i és irreformable a la pràctica. 

c) Cal retornar a la "tensió democràtica", a la confrontació amb l'Estat espanyol que va caracteritzar la vida política dels primers 30 anys del segle XX. La contribució del catalanisme a l'estabilitat d'Espanya ens ha fet més febles i ha creat més animadversió contra Catalunya. 

d) Les mobilitzacions populars han de confluir amb l'acció i la representació política. Aquesta combinació exigeix un nou tipus d'organització interna dels moviments polítics. Les nomenclatures dels partits són una de les causes de la decadència del catalanisme polític.

La història ens demostra que una altra política és possible. L'Estat espanyol continuarà amb la seva regressió al més dur centralisme mentre constati que el poble català no reacciona a les seves agressions. Els partits del sistema establert es limitaran a declaracions inútils perquè no qüestionen el marc espanyol. Per aquesta raó només el sobiranisme pot liderar la indignació que provoquen les maniobres del Tribunal Constitucional. I pot ser l'avinentesa per induir el salt polític que Catalunya necessita si és capaç de fer els primers passos:

a) A la manifestació per l'autodeterminació convocada per la Plataforma per al Dret a Decidir ha d'afegir la demanda de la retirada dels diputats i senadors catalans de les Corts Espanyoles quan es conegui la sentència del Tribunal Constitucional. 

b) A les properes eleccions al Parlament ha de presentar una Candidatura Unitària al voltant de tres punts mínims:

  • Consulta oficial a la propera legislatura sobre la constitució de Catalunya com Estat de la Unió Europea.
  • Portar la sentència del Tribunal Constitucional al Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides.
  • Lluita contra l'espoli econòmic, denunciant el nou sistema de finançament.

c) Aquesta Candidatura s'hauria d'escollir en unes primàries obertes a tots els votants sobiranistes registrats que culminarien en una Conferència Nacional per la Independència. 

Retirada de les "Cortes Españolas" aprovada en Assemblea de Representants de Catalunya

La sentència del Tribunal Constitucional modificarà l'Estatut aprovat pel poble català en referèndum i vulnerarà, com hem vist en l'anterior article, tant la Declaració Universal dels Drets Humans com l'article 152 de la pròpia Constitució Espanyola. La retirada dels diputats i senadors catalans de les Corts Espanyoles és l'acte simbòlic que millor pot demostrar el trencament del suposat pacte polític entre Catalunya i Espanya. Tindria una àmplia repercussió mediàtica als mitjans de comunicació internacionals i als espanyols.

L'any 1918 tots els diputats i senadors catalans es van retirar de les "Cortes Españolas" quan el Partit Conservador i el Partit Liberal van negar-se a prendre en consideració l'Estatut d'Autonomia proposat per tots els diputats i senadors de Catalunya. Aquell any havien aconseguit la independència Hongria, Txecoslovàquia, Finlàndia i moltes altres nacions europees. En canvi, el líder conservador Antonio Maura va respondre amb un rotund "nunca, nada! " a les demandes de sobirania parcial fetes per Francesc Cambó. Niceto Alcalà Zamora li va etzibar el famós "No se puede ser a la vez el Bolívar de Catalunya i el Bismark de España ". El cap de la Lliga Regionalista i el republicà Marcel·lí Domingo van acordar abandonar el Congrés de Diputats.

Les direccions actuals dels partits catalans no estan mentalitzades per seguir aquest exemple històric. Tot i ser l'únic gest a l'alçada de l'ofensa que representarà la negació de la voluntat del poble català expressada en referèndum feta pel Tribunal Constitucional. Només la pressió popular del moviment sobiranista pot forçar els actuals dirigents del catalanisme a recuperar la dignitat i el respecte. Per aquesta raó a la manifestació del proper mes de juny, a més de reivindicar el dret d'autodeterminació, hauria de ser un clam per la retirada dels representants del poble català de les Corts Espanyoles. Aquest retorn a Catalunya hauria de durar, com a mínim, fins a les properes eleccions espanyoles quan el poble català podria donar a una nova candidatura unitària un nou mandat basat en una estratègia de confrontació amb l'Estat espanyol.

La decisió de retirar-se del Congrés i el Senat s'hauria de prendre en una "Assemblea de Representants de Catalunya", que aplegués batlles i regidors, diputats al Parlament i diputats i senadors. Constituir-se en Assemblea té una profunda significació: els càrrecs elegits usen la legitimitat de la seva representació democràtica per reunir-se al marge de la legalitat constitucional qüestionada. Es contraposa la seva legitimitat, que prové del poble, contra un ordre constitucional nascut de la legalitat franquista. Aquest va ser el sentit de l'Assemblea de Parlamentaris de Catalunya de 1977: elegits dins la legalitat franquista es van reunir al marge d'aquesta per reivindicar el restabliment de l'Estatut de 1932 i la Generalitat.

Si el Tribunal Constitucional dicta sentència abans de les eleccions, els regidors, alcaldes, diputats i senadors que s'indignin amb aquesta mesura i amb les respostes febles dels partits majoritaris s'han de reunir en Assemblea de Representants. Seria una Assemblea amb menys representants dels que tindrà després d'un nou cicle electoral amb participació de la Candidatura Unitària sobiranista que es proposa. Però mostraria que una altra política és possible i que és possible obrir un nou cicle polític a Catalunya. Els actuals dirigents catalans, massa acostumats al conformisme, s'adonarien que el poble català, com a les Consultes Populars, ha començat a caminar pel seu compte.

Al proper article es fa una proposta de com es pot articular aquesta Candidatura d'Unitat per proclamar Catalunya Estat de la Unió Europea.

6.411 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament