La decisió

"CDC hauria d'assumir que la federació amb UDC els fa més mal que bé. Unió ja no suma, sinó que resta"
La decisió
(Mataró, 30 de juny de 2013)

Recuperem un article d'ara fa gairebé un any del nostre col·laborador Joan Roig, en què expressava un aspecte que guanya actualitat: "CiU pot continuar el temps que vulgui culpant la crisi, les retallades i el govern de Madrid, però si el país decideix posar ERC i Oriol Junqueras al capdavant, serà en bona part perquè ni el president Mas, ni CDC ni UDC han pres la decisió necessària, que és deixar enrere l'inconvenient i impertinent esguerra-cries Josep Antoni Duran i Lleida".

Una de les coses que s'aprenen emprenent, dirigint una empresa o entitat, fins i tot un departament, una secció o un projecte, és que s'han de prendre decisions. El fet de decidir porta associat el risc de cometre errors, i és cert que tota persona que pren decisions de forma freqüent ha d'assumir un percentatge d'equivocacions. Aquells que tenen més talent o experiència fallen menys, però igualment s'equivoquen de tant en tant. L'error és una part inevitable de la vida de l'emprenedor, l'empresari i el directiu.

Tots el que hem emprès o dirigit sabem que hi ha una alternativa molt pitjor que la de cometre errors, és la de no prendre decisions. Quan en un projecte les decisions es demoren eternament per por de l'error, aquest acaba estancant-se, anant malament i sovint morint. Com deia Rabindranath Tagore: “si tanques la porta a tots els errors, deixaràs fora la veritat”. Per tant, arribat el moment de prendre una decisió, cal avaluar les circumstàncies el millor que es pugui i decidir, assumint que l'error és possible.

El poble de Catalunya ja fa estona que ha decidit. Ho demostren els fets, els resultats de les darreres (i probablement penúltimes) eleccions autonòmiques, les manifestacions multitudinàries, els suports massius a qualsevol iniciativa per la Independència, i també des de fa uns anys, les enquestes.

Les darreres enquestes mostren, tanmateix, un descens acusat del suport al president Mas, i això, en part, és pel fet de demorar una decisió que cal prendre. Més enllà del fet que les retallades fan mal, que és cert, mes enllà del fet que ERC es troba força còmode a l'oposició, que també és cert, hi ha el problema de la credibilitat del compromís del president i del govern en el projecte de país.

Una gran majoria dels catalans ja hem decidit que volem la Independència, i per tant votarem els partits que ens hi duguin. No votarem els partits que hi siguin contraris o generin dubtes. La situació és diferent a la del novembre de 2010. Llavors, tot i havent començat el país a caminar a la manifestació del 10 de juliol d'aquell any, la majoria desitjava però no gosava. Per tant, després de la fracassada gestió del tripartit, es va triar la seguretat de CiU.

Avui les coses han canviat. La gent ja no té por, ha deixat enrere manies i temors, i ha decidit llançar-se endavant. El tacticisme, la prudència i la discreció ja no son virtuts, el que el públic exigeix és claredat i compromís.

El president Mas va fer un salt endavant després de la manifestació de l'onze de setembre de 2012. Responent a la petició de la ciutadania, va abraçar el projecte de l'estat propi (va prendre una decisió), i en les eleccions que van seguir aquell salt endavant, les cartes es van posar sobre la taula. Els unionistes van abandonar massivament CiU, i tanmateix aquesta va ser la formació triada pels catalans per liderar el procés. Recordem també que en aquell moment ERC no estava (encara) en situació d'assumir aquest lideratge.

Però des de llavors el grau de compromís del president i de CiU s'ha vist qüestionat de forma constant per un dinosaure que porta massa temps a la política catalana, Josep Antoni Duran i Lleida. Amb una regularitat sense misericòrdia, cada vegada que el procés sembla fer una passa endavant, surt en Duran per esguerrar-ho tot i embolicar la troca. Les seves impertinents sortides de to han arribat al punt de ser previsibles. Després de l'èxit del concert per la llibertat, estem esperant que surti en Duran a trencar l'optimisme. I tots sabem que, pocs dies després de l'onze de setembre, quan la cadena humana hagi impressionat els periodistes de tot el món que vinguin a cobrir-la, en dirà alguna de les seves.

És clar, els votants, que volem la independència, ens qüestionem el vot. Sabem que triant ERC o CUP la totalitat del nostre vot és independentista. En canvi, si optem per CiU, un 25% del nostre vot (la quota d'Unió en les llistes) és unionista. I hom no vota el contrari del que vol.

No és cert que la totalitat de la gent de UDC estiguin en contra del procés, però la imatge que donen és aquesta, i la donen perquè Duran continua essent el seu líder inqüestionable. Recordem que en la darrera ocasió va aconseguir una majoria indiscutible, enfront de la candidatura, obertament independentista, de Josep Maria Vila d'Abadal, el qual (tinguem-ho ben present) ja no milita a Unió.

Si la imatge de UDC és que és contrària al procés, la imatge que dóna CDC és que no gosa encarar el problema. La situació de tensió es va estirant, allargant, eternitzant, sense arribar mai a ser resolta. Com a resultat, la credibilitat de CiU i del President, pel que fa referència a la voluntat i capacitat de completar el viatge, es va erosionant.

En Duran hauria d'adonar-se que està perjudicant greument UDC, que el seu temps ha passat, i per tant, per tal de donar credibilitat al procés, hauria de prendre la decisió de retirar-se. Però no la pren.

Si Duran no pren una decisió, la militància de UDC hauria de prendre la decisió de triar un altre líder i deixar Duran a un costat. Aquesta acció donaria credibilitat al compromís de UDC i CiU amb el procés, però no es decideixen.

En aquesta situació, CDC hauria d'assumir que la federació amb UDC els fa més mal que bé. Unió ja no suma, sinó que resta. I per tant Convergència, per recuperar la credibilitat que va aconseguir el president el setembre passat, hauria de prendre la decisió de separar-se del seu incòmode soci. Però aquesta decisió tampoc no es pren.

Arribats a aquest punt, els votants, veient que ni Duran, ni Unió Democràtica de Catalunya, ni Convergència Democràtica de Catalunya, ni el president Mas prenen les decisions que calen, ens veiem abocats nosaltres mateixos a decidir.

I aquí és on canvia la cosa car, pel que diuen les enquestes, els votants sí que estem prenent la decisió.

Pot ser perfectament que abans de la Independència calgui triar un nou parlament, i amb aquest, el líder que completarà el procés. Vist que el president i CiU no estan prenent les decisions que pertoquen, els votants estem preparats per canviar.

CiU pot continuar el temps que vulgui culpant la crisi, les retallades i el govern de Madrid, però si el país decideix posar ERC i Oriol Junqueras al capdavant, serà en bona part perquè ni el president Mas, ni CDC ni UDC han pres la decisió necessària, que és deixar enrere l'inconvenient i impertinent esguerra-cries Josep Antoni Duran i Lleida.

Ens cal un líder que prengui decisions, i el tindrem. Les properes eleccions les guanyarà qui sigui més decidit, més clar i més valent. Perquè el país ha pres una decisió, i no es farà enrere.

5.634 lectures

Comentaris (3)

Soldadets de plom
A les botigues de joguines fa molts anys que pràcticament no es veuen soldadets de plom. Possiblement sigui perquè ara tenim polítics tan estàtics com aquells homenets, que si no van comandats per algú amb una mica d'imaginació no fan ni un pas. Res! Hom pot arribar a la conclusió que el nostre parlament no és altra cosa més que una reproducció del Museu de Soldadets de Plom l'Iber, ubicat al palau dels Marquesos de Malferit. Els nostres governants, però, més que fer de soldats fan de Marquesos i els autèntics malferits serem tota la resta de catalans si no ens espavilem a fer-los fora del joc per triar-ne de més valents i ràpids i amb imaginació apuntar-los unilateralment cap a la independència. Els d'ara sembla que vulguin quedar sense municions i, francament, tanta comèdia cansa. Els manca autenticitat!!!!!
Enllaços d'interés sobre qüestions del País Valencià
Declaració per unes candidatures sobiranistes valencianes republicanes

http://annanoticies.org/?p=48391
-----------------

Ponència d’ERC de la Conferència sobre la República Catalana i esmena de Joaquim Auladell a favor de la República Valenciana

http://annanoticies.org/?p=48704

-----------------------

Esquerra Republicana (ERC) i la República Valenciana
article que amplia l’esmena presentada a la Conferència Nacional per la República Catalana per Joaquim Auladell (militant d’ERC de la ciutat de Barcelona)

http://annanoticies.org/?p=48654
‘Al País Valencià pel dret a decidir dels… catalans’
‘Al País Valencià pel dret a decidir dels… catalans’

Hegel diu en alguna part que tots els grans fets i personatges de la història universal apareixen, com si diguérem, dues vegades. Però es va oblidar d’agregar: una vegada com a tragèdia i l’altra com a farsa.
(“Der Achtzehnte Brumaire des Louis Bonaparte”. 1852 Karl Marx)

Aquesta frase ben bé es pot aplicar als fets que succeeixen a Catalunya i que al País Valencià sempre hi ha valencians disposats a reproduir-los de manera mimètica. De normal, no sempre, el que allà és una tragèdia ací és una farsa.

El moviment ‘Pel dret a decidir’ a Catalunya que no deixa de ser una tragèdia perquè és la demostració de la covardia dels dirigents polítics catalans independentistes per no assumir la seua responsabilitat i passar la decisió, per portar endavant la proposta independentista, a la ‘societat civil’ i que té que estar contínuament demostrant que la vol, la independència, perquè els seus ‘dirigents’ es facen els assabentats i es responsabilitzen de portar-la al parlament i a les institucions. Sembla com si els dirigents polítics que d’un costat bé que saben reclamar el vot sobiranista/independentista als ciutadans, per altre costat sembla que no tinguen suficient amb el vot i de continuo estiguen demanant proves a la ‘societat civil’ per continuar sense vacil•lacions el full de ruta anunciat.

La darrera prova que la ‘societat civil’ catalana ha tingut que superar ha estat la concentració passada al camp Nou del Barça. De segur que molts dels polítics que mouen els fils d’aquest moviment ‘Pel dret a decidir’ el seu objectiu era que hagués estat un fracàs per tenir l’excusa i dir: “no podem continuar avant amb el full de ruta perquè la ‘societat civil’ ja no respon”.

Amb tot, a Catalunya, aquest moviment té un sentit, doncs el vot separatista és important i és un moviment que d’alguna manera reclama als unionistes que siguen demòcrates i que no s’oposen a la consulta que es vol plantejar. És un moviment dirigit als ‘unionistes demòcrates’ a Catalunya perquè faciliten la consulta i respecten el resultat.

Ara fa uns dies al País Valencià ha aparegut un manifest que porta per títol ‘Al país Valencià pel dret a decidir’. No deixa de ser un brindis al Sol, demanar als ‘unionistes valencians’ que siguen demòcrates quan el nostre moviment polític separatista valencià és testimonial. Però pensem en positiu, aquest manifest podria tenir sentit si el títol realment digués ‘Al país Valencià pel dret a decidir dels… catalans’. En aquest sentit , jo separatista valencià republicà i en conseqüència demòcrata ho signaria sense dubtar. Però no diu això el manifest. I més bé sembla que el seu objectiu es avançar-se abans que qualle i es sume gent a l’incipient i minoritari moviment sobiranista/independentista/separatista valencià, el moviment sobiranista valencià republicà de la coalició ENV-RV/PVE, úniques formacions polítiques que plantegen un full de ruta per l’assoliment de l’Estat valencià de la República Valenciana.

Amb aquest ‘manifest’, ací al Pais Valencià, alguns ja s’avancen. Abans que qualle el moviment sobiranista valencià ja es munten les bases per justificar la inacció, la falta de propostes clares als valencians i passar la pilota a l’Estat espanyol, al que se li demana allò impossible, que esdevingue demòcrata, ara amb els catalans, demà amb nosaltres els valencians.

Sols en les nostres mans està assolir la nostra independència. I com diu la Declaració http://annanoticies.org/?p=48391
per unes candidatures sobiranes valencianes republicanes:

“… cada vegada que som cridats a les urnes ens autodeterminem en base a les propostes electorals que sens plantegen. La veu i el vot el tenim però ens calen propostes, candidatures sobiranistes que plantegen sense ambigüitats la proclamació unilateral de l’Estat valencià en el parlament valencià en ser majoria.
Que volem votar candidatures sobiranistes valencianes i republicanes que no s’amaguen en demandes impossibles ‘pel dret a decidir’ dels valencians a l’Estat espanyol i que marquen sense ambigüitats l’objectiu sobiranista dels valencians: candidatures que en el seu programa electoral manifesten que en ser majoria en el parlament valencià proclamaran l’Estat valencià, la República Valenciana, lliure, sobirana i independent a Europa i el món.”

És bo fer pedagogia als ‘unionistes valencians’ perquè esdevinguen demòcrates, però ara i ací al País Valencià el que ens cal als ‘separatistes valencians’ es agrupar-nos per portar la nostra veu a les institucions i per, quan abans millor, assolir la majoria.

Víctor Baeta i Subias, separatista valencià republicà

Total 3 comentaris

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

Carles Puigdemont ha de fer un "pas al costat"?
 Sí
 No
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament