La Catalunya àcrata

Jaume Fernàndez
Jaume Fernàndez
Associat a Reagrupament

Després de la moguda setmana d’investidura, en la qual el president Mas no ha pogut obtenir la majoria suficient per renovar el seu mandat, molts ulls s’han girat cap a la CUP intentant entendre el perquè de tot plegat.

L’explicació, un cop més, la trobarem en la lectura acurada de la història. Si analitzem les dades de la tercera onada del CEO 2015, descobrim, en un apartat, el posicionament ideològic del votant, apartat que no acostuma a atreure l’atenció del gran públic, que el 100% dels votants que s’autoproclamen anarquistes, han votat a la CUP. Vol dir això que tots els de la CUP són anarquistes? Doncs no, però vol dir que tots els anarquistes que varen votar, ho feren per la CUP.

El moviment anarquista té una gran rellevància en la història de Catalunya. De fet, som un bastió històric del moviment àcrata a Europa.  Des dels tumultuosos temps del darrer terç del segle XIX, quan l’anarquisme optava per l’acció directa, com és el cas de la famosa bomba del Liceu, fins al primer quart del segle XX, on el pistolerisme enfrontà els mercenaris armats de la patronal amb els pistolers anarcosindicalistes. Són temps en què l’anarquisme, i sobretot la seva versió sindicalista, l’anarcosindicalisme de la CNT, dominen entre l’obrerisme català. 

En aquells moments, el moviment anarquista resta molt allunyat del moviment catalanista que suposa Valentí Almirall, el Federalisme i posteriorment la Lliga Regionalista d’Enric Prat de la Riba. En aquells moments, als anarquistes, la lluita obrera de classe els preocupava molt més que la qüestió nacional catalana. Després del desastre de la Setmana Tràgica, l’esgotament de l’ús de la violència sembla restar molt dels suports al radicalisme i,per un breu lapse, amb la fórmula de Solidaritat Catalana, la qüestió nacional aplega els catalans i els permeté una aclaparadora victòria electoral.

Poc després, Solidaritat implosionarà i tornarem a la dispersió de moviments polítics. De fet, inclús amb l’arribada de la República, la negativa de l’anarcosindicalisme dificultarà la durabilitat i l’estabilitat d’un govern republicà d’esquerres que hauria garantit les enormes reformes endegades per la II República Espanyola. Només en el 1936, i després del calamitós govern de la CEDA, l’anarcosindicalisme aposta per sumar i consolidar el front d’esquerres. Després, durant la guerra, i amb la creació de la CNT-FAI, s’inicia un dels períodes més tràgics de l’anarquisme català, que esdevindrà responsable de l’assassinat de milers de ciutadans innocents.

 Tot plegat explica les dificultats de Mas amb la CUP, però no són menors que les que tingueren Macià, Prat de la Riba o Companys, a l’hora d’intentar arribar a acords amb l’entorn àcrata. De fet, quan millor han anat les coses per al nacionalisme català ha estat quan ha tingut suficient pes electoral per no haver de dependre de l’anarquisme, que, com queda demostrat, té altres prioritats més internacionalistes.

Així doncs, quan sentim Antonio Baños citant Bakunin o dient que mai investiran Artur Mas perquè forma part de la burgesia catalana, no podem negar que la CUP no deixa de ser molt coherent amb la tradició anarquista catalana. Una altra cosa és si reflexionem cap a on han conduit les estratègies de l’anarquisme català en el darrer segle i mig al moviment i al país; i en aquest cas la resposta és molt senzilla: cap a la derrota total del moviment anarquista, i de retruc cap a la frustració de les aspiracions nacionals de Catalunya. 

2.818 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament