L’oficialitat del castellà a la Catalunya democràtica (i 3)

Higini Hernández
Higini Hernández
Associat a Reagrupament

La part final d’aquest llarg article toca el tema de “Què cal fer, doncs?”

Reprenent els conceptes bàsics de la sociolingüística, una llengua només sobreviu si se li dóna un espai exclusiu com a hegemònica en una societat. Si volem que el català sobrevisqui doncs, cal assegurar que existirà el dret de ser monolingüe català, com a qualsevol país europeu existeix el dret a ser monolingüe: França, Alemanya, Espanya, per exemple. Per tant, a més de fer que el català sigui l’única llengua obligatòria, cal garantir que el castellà, que és la llengua amb la qual el català competeix per l’hegemonia social, deixi de ser-ho i que ningú pugui ser obligat a aprendre’l  a parlar-lo, el sàpiga o no.

Davant d’això, el fals argument habitual, és que ser monolingüe és no parlar idiomes i que, per tant, qui proposa això és un “excloents reduccionista feixista”, o alguna variant. Breument: qui digui això, que cerqui la definició de poliglotisme.

Personalment, crec que no tots els nens estan capacitats per aprendre un nombre infinit de llengües estrangeres i que és injust forçar-los a aprendre’n més d’una, a part que no és que ho cregui sinó que sé positivament que val més saber una sola llengua estrangera important molt bé que dues malament (recordeu el cas de l’anglès a Finlàndia vs Suècia). Però entenc que hi hagi una dèria entre la gent que no en sap gaires, ni bé ni malament, per intentar forçar els seus fills a aprendre’n “com més millor”, encara que sigui com a Catalunya amb l’anglès: molt malament.

Per tant, molt breument perquè això és política lingüística i escolar, no pas oficialitat, jo proposaria el català com única llengua vehicular, l’anglès com a primera llengua estrangera obligatòria per tothom i una segona llengua optativa, a escollir, preferentment europees, entre les quals el castellà per aquells que no l’aprenguin a casa o per als molt ganduls que ja el parlen però volen treure bones notes. (Això darrer ho he vist a la Facultat de Traducció amb gent que venia del Liceu Francès i algun d’una escola alemanya que agafaven francès o alemany de segona llengua estrangera per poder obtenir matrícula d’honor i per tant alguna assignatura gratis: molt ganduls i molta barra).

L’objectiu de tot plegat és assolir en una generació els primers parlants monolingües de català, que han de ser políglots i parlar correctament l’anglès i més o menys una altra llengua estrangera, sigui quina sigui (i estic convençut que molts escollirien el castellà). Un objectiu que crec desitjable però no prioritari és també la deshispanització cultural: aconseguir trencar el monopoli de la cultura hispànica com a porta al món global dels catalans, optant, en canvi, per la integració al món a través de la cultura anglosaxona, que és la global de veritat, com els ex-soviètics han fet de forma massiva. En resum, eixamplar el món dels catalans més enllà de Llatinoamèrica. Al capdavall, tots els homes de negocis argentins, mexicans, xilens, peruans que conec parlen anglès perfectament.

Exposat tot això, faig un comentari final sobre les expressions de reconeixement del “patrimoni que representa el castellà per a Catalunya” que darrerament fan els nostres polítics i altres interessats.

Ho trobo extremadament cínic i força ofensiu per als catalanoparlants i per a la història de Catalunya, francament. El castellà sabem tots com ha arribat a Catalunya i per què ha esdevingut hegemònic fins al punt de devorar àrees senceres del domini lingüístic català i de desnaturalitzar de forma perillosíssima la llengua allà on s’aguanta: per la pura violència institucional, social i física. I no parlo de guerres, només, sinó de fets concrets contra persones concretes: vexacions, arrestos injustificats, insults, clatellades, cops de puny, bufetades i la humiliació gairebé corporal d’haver de canviar de llengua constantment.

Sí que estaria d’acord a admetre que el castellà és un patrimoni per a una part important dels catalans, no pas del conjunt del poble català ni de Catalunya. És evident, perquè hi ha molta gent que així ho expressa i jo no tinc cap autoritat per negar els sentiments de ningú, no hi tinc dret, i el govern tampoc no hi tindria dret. Però pel mateix motiu no em sembla admissible que es forcés aquest patrimoni d’alguns sobre la resta. I encara meys que es permetés que aquesta declaració arribés a generar drets civils, com ho faria l’oficialitat.

Per tant, proposo que el català tingui el rang constitucional d’única llengua oficial (l’occità estàndard a l’Aran), sense estendre’s més, i que es reguli per llei l’ensenyament d’altres llengües (sense qualificatius com “estrangeres”).

Com a segona opció, també trobaria acceptable incloure al preàmbul de la Constitució, a la declaració de principis, sense valor legal, aquest reconeixement específic del castellà com a patrimoni d’una part substancial de la població en el moment de redactar-la, potser juntament amb un esment sense anomenar-les a les altres 200 llengües estrangeres que es parlen actualment al nostre país.

Parts anteriors d'aquest article:

3.603 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

Carles Puigdemont ha de fer un "pas al costat"?
 Sí
 No
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament