L’oficialitat del castellà a la Catalunya democràtica (2)

Higini Hernández
Higini Hernández
Associat a Reagrupament

Hi ha qui qüestiona el concepte de llengua oficial, dient que no està clar què vol dir i que, per tant, podem fer el següent joc de mans: que el català sigui llengua oficial “i pròpia”, “prioritària”, i el castellà “cooficial”. Primer de tot, és un tripijoc perquè “cooficial” només vol dir “oficial juntament amb una altra llengua”. O sigui: oficial. És clar, hi haurà qui malgrat la claredat del concepte negarà l’argument, per principi. Normalment, el que segueix és dir que el que importen són les lleis de política lingüística que es desenvolupin per regular el precepte constitucional de l’(co)oficialitat.

Bé, tornem als exemples que el món ens dóna, amb més detall que als exemples donat adalt:

En el moment del seu naixement, el nou Estat d’Israel va trobar-se que, per una banda, heretava els reglaments lingüístics del mandat britànic de Palestina i, per l’altra, que els nous immigrants jueus que venien de tot el món tenien una varietat de llengües i cultures enormes, molt difícil de gestionar. Qui tingui la sort d’haver llegit les Escales de Llevant de Josep Pla, que descriu aquells moments fundacionals, hi pot trobar la descripció que fa de la situació: yiddish, rus, alemany, grec, àrab i una miríada més d’idiomes (fins i tot ladino castellà, malgrat que expressa decepció en comprovar la degradació de l’idioma en un “galimaties” sense cap ni peus), tots segregats els uns dels altres per comunitats, encara que la preeminència del yiddish era força clara. Al final, van decidir tirar endavant basant-se en les lleis britàniques: hebreu, àrab i anglès, amb l’hebreu com a llengua “oficial i preeminent”. L’anglès va ser derogat aviat com a llengua oficial de facto, via llei, i ningú no n’ha tornat a reivindicar el restabliment.

L’àrab, per la seva part, va passar a ser “oficial segona a l’hebreu”. La política lingüística derivada va implantar una assignatura obligatòria per als hebreus (nivell bàsic) i més tard com a llengua optativa a la secundària entre altres set d’estrangeres. Els àrabs que hi vulguin assistir, tenen escoles àrabs amb l’hebreu com a segona llengua. Entre d’altres drets derivats de l’àrab “segon a l’hebreu”, els diputats àrabs poden expressar-se en la seva llengua al Parlament nacional però, com que molt pocs hebreus l’entenen, mentre que pràcticament tots els àrabs parlen l’hebreu fluïdament, hi ha comptadíssims casos de parlamentaris àrabs que hagin exercit aquest dret.

Així doncs, tot perfecte: la llengua oficial i pròpia com a prioritària i una llengua cooficial “segona”. De fet, malgrat que l’hebreu és “segona llengua” a l’escola pels àrabs, aquests darrers són tots bilingües. Hem trobat l’Arcàdia, doncs! Bé, doncs no.

La situació va durar una bona quarantena d’anys, fins que als anys 90 va arribar el que era inevitable que arribés: organitzacions àrabs i pro-drets humans, també l’esquerra israeliana hebrea, van començar a fer campanya per una “millora de l’estatus de l’àrab”, amb un raonament molt lògic i impecable democràticament: “Si és oficial, és oficial”. El Tribunal Suprem va dictaminar que per molt que sigui “segon a l’hebreu”, si l’àrab és oficial, el govern n’ha de fer un ús “extensiu”. Així, la senyalització dels carrers i les poblacions en àrab va esdevenir comuna, entre d’altres canvis.

Fins i tot fa un parell d’anys es va decidir que l’àrab havia de formar part obligatòria del currículum hebreu a partir de cinquè de bàsica. L’argument? “Tenim dues llengües oficials i cal promoure l’entesa entre comunitats”. Qualsevol moviment o proposta que els partits pro-hebreu fan ara per corregir la situació i deixar l’hebreu com a única llengua oficial és interpretat i combatut com una agressió, una provocació, antidemocràtic, etc. És lògic: l’àrab és oficial, ho ha estat durant gairebé cinquanta anys, ja ho era durant el mandat britànic i, per tant, el seu estatus genera uns drets jurídics als seus parlants, que fan bé de revindicar-los. La demanda no s’aturarà pas en els rètols del pobles, és clar. Només és qüestió de temps.

En un context on el 20% de la població israeliana té l’àrab com a llengua materna, la situació és tensa, malgrat que tots els àrabs, insisteixo, són bilingües. En un context com el català, on segons ens recorden dia sí dia també, potser la meitat de la població té el castellà com a llengua materna, permetre que es generin uns drets lingüístics mitjançant una declaració d’oficialitat per una banda, per després dir que no, que el que volíem dir era que “ha de ser la segona”, seria totalment insostenible i sembla clar que un intent a posteriori de canviar la legislació seria interpretat (correctament!) com una agressió cap a la comunitat castellanoparlant.

Si realment volem ser un estat democràtic, amb tribunals democràtics, cal entendre aquest concepte i recordar que un cop el castellà sigui generador de drets, tard o d’hora, els tribunals hauran de reconèixer aquests drets, o exposar-se a que, amb tot el dret del món, els castellanoparlants en facin casus belli i acudeixin a tribunals internacionals i tot. El govern català, com que serà democràtic i exemplar, haurà de cedir. Això comportarà una situació de diglòssia: el declivi del català està assegurat. Per molt suau i poc conflictiu que pugui ser el procés, tal com ens ensenyen tots i cadascun dels exemples que hi ha al món, la convivència com a llengua vertebradora no és possible. Enllaçant amb el principi, tal com deia, que no fem oficial el castellà tampoc no vol dir que la supervivència del català estigui assegurada (Irlanda etc), això no cal oblidar-ho.

També se sent dir sovint que cal implantar l’oficialitat del castellà com a “reflex de la societat”. Això implica una visió bonista de l’actual societat catalana que, recordem-ho, de fet està dividida en qüestions lingüístiques, amb una comunitat castellanoparlant privilegiada i una de catalanoparlant forçada a la dimissió lingüística constant. Tenen tota la raó quan diuen, doncs, que l’oficialitat del castellà seria un reflex d’això. Un reflex molt lleig d’una situació molt lletja perquè implica la progressiva minorització i desaparició del català. Però ja he parlat del tema abans: n’hi ha que negaran la major, diran que no hi ha diglòssia i s’haurà acabat el bròquil. És futil discutir-hi.

Finalment, se sent dir que cal no sollevar els castellanoparlants. Això ho diuen, curiosament, molts que només han vist castellanoparlants fregant escales o a la tele. N’hi ha que n’hem tingut a casa, de castellanoparlants, i que ens toca força el voraviu aquest argument que transpua moltes coses lletges: paternalisme, una certa xenòfobia inclús, i molts complexos de catalanet burgeset. Contràriament al que sostenen, a més, el seus plantejaments només poden causar la divisió de Catalunya en dos blocs enfrontats.

Assumeixen que els catalans castellanoparlants són tots nacionalistes i irracionals. Que posen un aspecte molt concret de la seva possible identitat individual per sobre del benestar dels seus fills i del país. Algun militant de partit independentista amb molts traumes fins i tot ha arribat a dir que sense castellà votaria que no a la independència. Tenen un concepte del que és la meitat del país molt trist. Tot això, evidentment, sense negar l’existència de nacionalistes espanyols entre els catalans castellanoparlants: també n’hi ha (d’espanyolistes) entre els catalanoparlants.

De moment, les dades diuen que més d’un 10% dels castellanoparlants trien com a llengua familiar, per parlar amb els fills, el català. I que entre la població general (la meitat de la qual se suposa que no és catalanoparlant) el català assoleix quotes de coneixement del 90%. Així doncs, què fa pensar que els castellanoparlants, de forma majoritària, estarien disposats a trencara la baralla del benestar material i social d’ells mateixos i dels seus fills, quan han optat per aprendre i parlar català i ja fa molt de temps que els ajuntaments i la Generalitat se’ls adrecen de forma gairebé exclusiva en català i quan durant els darrers trenta anys han donat suport a la immersió dels seus fills?

Ara mateix, l’actitud majoritària dels castellanoparlants és aquesta. Per circumstàncies històriques hem assolit la unió en un sol poble i que el pensament racional, proindependència, s’hagi imposat al nacionalisme ètnic. Però pensem en l’exemple dels àrabs a Israel i què pot passar si d’aquí trenta o quaranta anys, pel que sigui, encara hi ha una comunitat primàriament castellanoparlant, que sent que tli correspondrien uns drets legals no respectats, perquè un dia vam decidir que les paraules (en una Constitució!) són relatives i podem adjudicar-los el sentit que ens abelleixi.

La part final d’aquest llarg article toca el tema de “Què cal fer, doncs?”

(3a. i última part, la setmana vinent)

4.284 lectures

Comentaris (2)

Enhorabona
Molt bon article, lúcid i entenedor. Salut i independència.
Rabiosa actualitat
Hola,

Cada vegada més interessant. Una mica més ... i les conclusions. Una molt bona feina. No sé si et llegiran tots aquells que estan treballant sobre el tema, però caldria.

Total 2 comentaris

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

Carles Puigdemont ha de fer un "pas al costat"?
 Sí
 No
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament