L’oficialitat del castellà a la Catalunya democràtica (1)

Higini Hernández
Higini Hernández
Associat a Reagrupament

D'ençà de l'inici de l'eclosió independentista, cap allà l'any 2003 quan per qüestions biològiques les generacions educades en el postfranquisme van començar a guanyar pes electoral, hi ha hagut un corrent que advoca per una Catalunya independent on el castellà sigui oficial.

Crec que això respon a diverses causes, totes elles equivocades o fal·laces des del punt de vista de la construcció d'un estat català sobirà i democràtic. Això darrer és important, perquè és clar que si el que hom intenta fer és una altra cosa diferent d'un estat català sobirà i democràtic, els motius de fons i els arguments dels que defensen el castellà sí que són lògics i acceptables. D’això en parlaré al final.

Abans d’entrar en el tema concret de l’oficialitat, però, cal deixar clara una premissa: el català, en una situació d’oficialitat i d’obligatorietat plena no té garantida la supervivència. Per altra banda, en una situació on el castellà sigui cooficial i, per tant, generi drets als seus parlants, el català té garantida la desparició.

Això, contràriament al que sembla, no és una petició de fe sobre la qual bastir el meu argument. La petició de fe, més aviat, la fan els que s’encaparren a defensar que dues llengües poden “conviure en igualtat”, és a dir, la fal·làcia de l’eterna Arcàdia bilingüe.

Tots coneixem els casos dels països cèltics, sobretot l’únic que de moment ha assolit la independència, Irlanda, i el cas més proper geogràficament d’Euskadi. A Irlanda, l’error fatal de reconèixer la llengua estrangera com a oficial (malgrat considerar-la “no pròpia”) i de fer que sigui vehicular en l’educació ha liquidat la llengua del país malgrat el seu estatus d’oficial i “pròpia”.

Al País Basc, on han comès el mateix error sense que res indiqui que la independència comportés cap canvi en aquest sentit, encara “aguanten”. Però fins i tot allà on la situació és considerada “bona”, a Guipúscoa i el nord de Navarra, només la meitat de la població parla èuscar i té poc pes demogràfic al conjunt del país. Això és menys que als llocs on el català està més malament al Principat (al voltant del 65% de coneixement allà on és més baix), però és una dada més bona que a les ciutats de València i Alacant. Vull dir que no cal anar a Irlanda per veure cap a on anem: dins el domini lingüístic català ja veiem clarament cap on evoluciona el “bilingüisme” i la cooficialitat de l’espanyol.

Contràriament, encara m’han d’ensenyar un exemple qualsevol del món d’aquesta Arcàdia feliç multilingüe. Per tant, la càrrega de la prova és al camp pro-castellà.

Per als que vulguin exemples, una mica de tot:

  1. Suïssa: és un estat multilingüe, però regeix el “principi de territorialitat”. Cada cantó és monolingüe. Certament s’hi poden aprendre les altres llengües suïsses, però no hi són oficials: a Zuric el francès no hi genera drets civils.  L’excepció és el cantó de Grisons, on l’italià, l’alemany i el romanx comparteixen oficialitat. La postració i probable extinció del romanx, amb menys de 40.000 parlants nadius (amb l’argument que tots saben l’alemany i que fer efectiva l’oficialitat del romanx és una molèstia innecessària) és ben coneguda.
  2. Bèlgica: dos països monolingües (més una zona germanòfona). El flamenc va perillar de manera claríssima fins que no van decidir declarar-lo l’única llengua oficial de Flandes, bandejant completament el francès que, per cert, era la llengua més prestigiosa del món en aquell moment i la que parlaven i en la que pensaven les elits flamenques.
  3. Canadà/Quebec: el francès és oficial a nivell federal, però no a nivell local, com l’anglès no és oficial al Quebec. Com a Flandes, assignar al francès un territori exclusiu per la via de declarar-lo l’única llengua oficial i bandejar completament l’anglès va ser clau per aturar el seu retrocés. Això els quebequesos van decidir fer-ho malgrat que l’anglès és la llengua més parlada del món, la més prestigiosa, la més important culturalment, econòmicament i científicament i la que parlen la resta dels canadencs i els EUA, dels quals el Quebec depèn econòmicament.
  4. Finlàndia: el suec és cooficial, però només el té com a llengua materna el 5% de la població que és ètnicament sueca, per qüestions històriques. La població general finesa, malgrat que ha d’estudiar el suec a l’escola (“suec forçat” és l’expressió que fan servir molts finesos; s’explica sola), generalment no el parla correctament. De forma aclaparadorament majoritària els finesos (també els d’ètnia sueca) opten per l’anglès com a segona llengua (més del 90% l’estudien i deixen l’altra llengua oficial com a tercera llengua). Malgrat tot, una dada interessant: a Suècia, on lògicament el finès no és obligatori a l’escola, sinó que només ho és l’anglès, el coneixement d’aquesta llengua entre els majors de 15 anys és del 70,3%, mentres que a Finlàndia amb el seu “suec forçat”, el coneixement de l’anglès entre el mateix grup d’edats només arriba al 47,3%.
  5. Letònia: el rus, forçat i parlat per la immensa majoria de la població nascuda sota la URSS, ha deixat de ser obligatori, fins i tot quan hi ha llocs on els russos ètnics són el 40% de la població. Una xarxa d’escoles segregades amb manca d’obligatorietat del letó per als russos va crear una situació de partida molt desfavorable a la llengua nacional. Vint anys més tard, les estadístiques diuen que encar avui gairebé tots els parlants de letó són bilingües en rus, però els parlants de rus són monolingües. Malgrat tot, el resultat de suprimir l’obligatorietat del rus i d’introduir el letó a l’escola russa és que, tot i les queixes, la competència en letó entre els russos augmenta mentre que les noves generacions de letons comencen a no parlar rus. En canvi, però, els nivells d’anglès pugen de manera espectacular, com a la gran majoria de països ex-soviètics. Els letons podrien escollir el rus com a “finestra al món” (tal com alguns proposen que fem els catalans amb el castellà). Però entenen que malgrat la potència del rus i el seu ús força estès (encara) per tota l’antiga URSS, malgrat la importància substancial de Rússia per l’economia bàltica, malgrat la història i malgrat la població russòfona, el rus no és important a Europa, ni al món. L’anglès en canvi, sí i, per tant, opten per invertir esforços i temps en aquesta llengua.
  6. L’alemany a Alsàcia (França): no és cert que la regió sigui bilingüe. L’alemany hi ha estat tolerat a voltes, però mai ha estat oficial (sota la República). I malgrat que fa només dues generacions era un territori totalment germanòfon (només entre el 2 i el 8% parlaven francès a principis del s. XX) i malgrat que avui dia la frontera amb Alemanya és virtual com a molt, en seixanta anys el francès ha passat de ser desconegut a ser la segona llengua i, ara, la primera sense discussió. Fins i tot ja s’ha interromput del tot la transmissió de l’alemany com a llengua mare: fulminant. Menjar-li terreny a l’alemany d’aquesta manera no és cap broma i demostra algunes coses: que amb voluntat política només cal una o dues generacions per canviar totalment una societat a nivell lingüístic; que no passa res: la població ho accepta; que no existeixen llengües “potents al món” i és igual quants centenars de milions de persones la parlin o que sigui la més important d’Europa: només compta l’entorn immediat.
  7. A l’Àfrica centre-oriental és comú parlar moltes llengües locals i, a més, swahili i una llengua europea. Però cada ètnia en té una de pròpia: no són bilingües, són políglots. Dins la seva comunitat parlen la seva llengua: la del veí és per parlar amb el veí, no entre ells. Així i tot, hi ha estudis que alerten de l’expansió sobtada del swahili a costa d’altres llengües locals, fins i tot llengües que són oficials i “pròpies” degut a l’estatus de llengua oficial de facto o de iure del swahili, cada cop més habitual. Amb només 5 milions de parlants nadius, és la primera llengua a les Illes Comores i ha esdevingut la segona llengua de més de 60 milions en altres quatre països i en regions de fins a mitja dotzena més.
  8. A l’Índia, l’anglès ha estat la llengua comuna i ètnicament neutral durant segles i d’ençà de la indpendència el govern malda per imposar l’hindi (és el mateix que l’urdú paquistanès) a tothom, en un lloc on es parlen 400 llengües. Especialment al sud, entre els tamils, el conflicte lingüístic està sent greu: el govern ha creat un problema on no n’hi havia cap. Però cal remarcar que va ser el propi govern indi després de la independència qui va decidir conservar l’estatus de “llengua de treball i oficial però secundària” de l’anglès al qual s’aferren els contraris a l’expansió de l’hindi.
  9. Singapur: les quatre llengües (anglès, mandarí, malai, tamil) són oficials en el sentit que l’administració les ha de fer servir i són igualment vàlides. Però només l’anglès és obligatori a l’escola per tothom (després cada llengua ètnica és obligatòria com a assignatura per a cadascú: no pas les altres). L’anglès doncs és la llengua que iguala tots els singapuresos: els que no la parlen (sobre tot xinesos), viuen literalment reclosos i separats de la resta, en el seu gueto ètnic. L’anglès, però, avança cada any fins al punt que les darreres estadístiques diuen que de fet és l’única llengua que ho fa, cosa que ha despertat l’alarma dins el partit del govern. Paradoxalment, aquest mateix partit/govern ha esmerçat moltíssims recursos al foment de l’anglès i, fins i tot, de l’”anglès correcte”, basant-se en la idea que tothom ha de ser “bilingüe” en la seva llengua ètnica i la comuna. El resultat real és que entre els tamils l’anglès ja fa temps que és la llengua  majoritària i la competència en tamil registra nivells ínfims; entre els xinesos, l’anglès avança imparable com a llengua familiar entre les classes mitjanes (entre les classes altes ja fa temps que ho és). El declivi de totes dues llengües seria molt més pronunciat si no fos per la contínua arribada d’immigrants xinesos i del sud de l’Índia.  Els únics que mantenen la seva llengua són els malais, malgrat que gairebé tots són diglòssics en favor de l’anglès. És clar que mentre l’anglès sigui oficial, lentament, seguirà imposant-se com a llengua comuna i menjant terreny a les altres com a llengua familiar, malgrat que fa cinquanta anys els parlants nadius (no britànics) d’anglès eren una minoria ínfima: l’oficialitat, però, genera dinàmiques inevitables.
  10. Tailàndia: el siamès és l’única llengua oficial a tot el regne, on se’n parlen desenes. Al sud, on el malai és la llengua pròpia, al nord-est on ho és una llengua tai diferent però relacionada amb el siamès (la mateixa que és oficial a Laos) i a d’altres regions on s’hi parlen altres llengües (khmer, burmès, mon, etc), el tailandès avança sense parar a través de l’escola i el funcionariat per causa de la seva condició de llengua oficial única i de la manca d’oficialitat de la resta.

Catalunya no és cap bon exemple d’Arcàdia bilingüe, precisament: a principis del segle XX era totalment monolingüe i ara mateix els catalanoparlants, segons diuen, som amb prou feines la meitat. Malgrat que el coneixement de la llengua està pel voltant del 90% (i això amb un 50% de gent nascuda fora), el seu ús social registra mínims històrics.

Hi ha una multitud de casos que demostren que el mal anomenat bilingüisme és sempre diglòssia i és sempre dinàmic: hi ha una llengua dominant que s’acabarà imposant, o si no, hi haurà un trencament social i comunitari. Les investigacions de Bar-Yam sobre on probabilitat de conflicte (fins i tot violent) interètnic deixen clar que el conflicte només s’evita assignant zones de preeminència, com a Suïssa, on els cantons coincidixen amb les fronteres lingüístiques i el conflicte lingüístic és virtualment inexistent (excepte, significativament, per als pocs que reivindiquen el romanx, que no té un territori propi). A Bèlgica, en canvi, el conflicte lingüistic civil existeix precisament al cinturó al voltant de Brussel·les, un tros de territori dins Flandes amb un fort influx de francòfons que ha suposat la minorització dels flamencs: el conflicte apareix allà on es barregen totes dues comunitats, on, si existís realment, hauria de ser evident això de l’Arcàdia bilingüe.

Allà on els dos (o més) grups lingüístics conviuen barrejats, com a l’anteriorment esmentat cinturó de Brussel·les o Catalunya, o bé un grup acaba esdevenint dominant (via binlingüisme i diglòssia) o bé el conflicte és constant, amb el desgast que això suposa per la convivència. Nosaltres patim totes dues coses: un avenç constant del castellà, en mig d’un constant conflicte social per la llengua.

Sí, ara l’he dita grossa: conflicte social per la llengua, a Catalunya. Perquè els catalanoparlants, per si algú no ho sap, no podem viure en català i només en català si així ho volem. Això és un conflicte social, per definició. Perquè els catalanoparlants, encara que sembli mentida, som part de la societat i també tenim drets: la cohesió social no pot descansar exclusivament sobre les nostres renúncies.

Malgrat tot, hi ha molta gent, per exemple la majoria dels que innocentment proposen l’oficialitat del castellà, que es nega per principi a acceptar que la convivència en igualtat de dues llengües, enteses com a llengües vertebradores d’una societat, no pas com a “coneixements”, és inviable.

Amb gent que sosté això no crec que s’hi pugui discutir. No perquè siguin estúpids o dolents, sinó perquè per poder discutir s’han de compartir conceptes i llenguatge i no tenen clara ni l’una cosa ni l’altra. Parlem de conceptes bàsics de la sociolingüística. No crec que qui confon bilingüisme i poliglotisme estigui qualificat per parlar del tema. O qui confon el fet que en un país s’hi parlin molts idiomes amb el fet que un d’aquests idiomes (i només un) sigui el vertebrador, el que defineix la comunitat com a tal i el que, per tant, garanteix que tothom el pugui fer servir com a via d’integració.

El més greu, però, no és la manca de coneixement, que sempre es pot solucionar, sinó l’actitud reàcia a la prova i l’evidència. És com quan el científic Dawkins, ateu militant, intenta convèncer fanàtics religiosos sobre la veracitat de l’evolució i la falsedat del creacionisme. Lloable i definitivament mereixedor de suport, però contra un convenciment íntim d’aquesta mena la prova i l’evidència són futils, al final.

Jo per la meva part, sí que accepto proves i estic obert a canviar la meva opinió sobre qualsevol tema. Per tant, hi insisteixo: qui sostingui que el bilingüisme etern i pacífic, sense conflicte, en un sol territori amb les poblacions barrejades és possible, que me’n doni un exemple vàlid.

Esbandit aquest tema, desenvolupem la clau de volta: què significaria l’oficialitat del castellà en un estat català de dret, democràtic.

(2a. part, la setmana vinent)

4.598 lectures

Comentaris (7)

L'alsacià
A l'Alsàcia s'hi ha imposat el francès servint-se de l'estratègia habitual de desprestigiar tota llengua que es parli a França i que no sigui el francès; se la fa passar per un patuès i se li neguen el nom i la condició de llengua, com el "xapurreau" a la Franja. L'estratègia ha reeixit també quan el conflicte lingüístic ha estat entre el francès i l'alemany —llengua europea prestigiosa— perquè s'ha procurat escindir l'alsacià del continuum alemany a la consciència lingüística dels parlants. Tots els alsacians que jo he conegut els últims 50 anys (que fan dugues generacions) es resisteixen a dir-ne alemany, de la llengua dels seus pares o avis, i només accepten que ves, pobra gent, parlaven "un dialecte", l'alsacià. No he conegut cap alsacià que hagi volgut transmetre als fills l'alsacià, és clar.
Preguntes.
Aquests dos articles publicats fins ara són del més intel.ligent que he llegit en aquesta polèmica recent, provocada per les declaracions de Junqueras. La pregunta, però, és si el que genera drets lingüístics és l'oficialitat de la llengua, o bé la mateixa existència de fet d'aquesta llengua com a llengua materna de la població de ple dret de l'estat (el xinès, l'amàzig, etc. no són llengua materna de la població de ple dret, sinó d'immigrants, de moment). Perquè si no fos oficial, hi hauria un fort activisme de nuclis castellanòfons, que podrien acabar imposant l'oficialitat. Fins i tot l'assumpte podria ser l'element principal de forces polítiques. Un altre problema és que suposaria la rescisió d'una oficialitat que ja té, un altre argument fort per l'activisme previsible, que ho construïria com una pèrdua de drets.
Felicitats!
Et felicito pel nivell de l'article i pel valor cívic de publicar-lo mentre les forces dominants decreten tot el contrari. Hi insisteixo: magnífic; el millor article sobre la matèria que he llegit fins ara. Brillant. Cal respondre amb aquesta precisió i desemmascarar els liquidacionistes. Perquè, com defenso, l'article de Junqueras equival a un Manifiesto: és una proclama en defensa de l'espanyol i contra el català.
Molt aguda la teva observació del principi, que comparteixo, sobre el fet que els neoindependentistes partidaris del bilingüisme ho són perquè llur projecte és anacional; no el conceben pas com a projecte d'independència "nacional" de la "nació" catalana. Com que dedueixo que desenvoluparàs aquest punt en la segona part de l'article, a penes si puc esperar a llegir-la.
Potser t'interessarà llegir el meu article sobre la matèria: http://webs.racocatala.cat/eltalp/junqueras.pdf
Endavant!
Primer la independència i l'Estat propi
Com diu el nostre President, primer la independencia i l'Estat propi, i després ja veurem si volem ser de dretes o d'esquerres, i "si volem construir el pontet una mica més cap aquí o una mica més cap allà".
També es pot aplicar al tema en qüestió.
Excel·lent
Et felicito per rigor amb què has exposat els arguments. M'ha semblat especialment escaient la referència a Dawkins.
De vegades encara em sorprèn l'enorme quantitat de talent que hi ha a Reagrupament.
Rumiant...
És una situació difícil i complexa.
Sóc catalanoparlant i tota la meva família ho és. Vull que es parli en català al meu país i que ningú tingui cap excusa per no aprendre'l.
Per altra banda, sóc conscient de la realitat catalana. I potser no hauríem de veure el castellà com un enemic sinó com un patrimoni cultural més.
Hem de pensar que quin ens portarà a la independència seran els castellanoparlants que defensen Catalunya com el primer.
Si ara, dins d'Espanya i després de centenars d'anys la llengua catalana ho ha resistit tot, en una Catalunya sobirana no hauria d'anar a pitjor.
Tenir el català com a llengua única tampoc garanteix res. Mireu Andorra, on el 80% de la gent són estrangers i el català és marginal al carrer.
En un acte d'empatia, m'agradaria posar-me a la pell d'un castellanoparlant que prefereix una Catalunya sobirana i que li diguessin que el castellà no seria llengua oficial.
ERC diu que sí al castellà, SI diu que no. L'altre dia Vicent Partal, director de Vilaweb també va dir que no.
No ho sé, la veritat, en aquest tema en concret no sé què pensar.
No us fa por ('por' no sé si és la paraula, però ja m'enteneu) que una bona part de castellanoparlants es tirin enrere per aquest fet?
O que es pugui interpretar com un atac a la seva llengua materna?
En fi, jo seguiré llegint articles com aquest per acabar de perfilar la meva idea, però no ho veig gens senzill.
Salut.
Quan els vots entren en joc
Molt bona primera part. espero la segona. És molt curiós que CAP entitat de les que es dediquen a la promoció de la llengua i cultura catalanes tingui documentació al respecte. Els fa por dir les coses pel seu nom. I ara, correm-hi tots. Serà interessant veure com s'acaben definint. Els últims dies ja hem anat tenint sorpreses... o no.

Reagrupament sí que ha dit la seva en relació amb aquest tema.

Total 7 comentaris

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

Carles Puigdemont ha de fer un "pas al costat"?
 Sí
 No
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament