Aquesta no és una manifestació en defensa de l’Estatut sinó en defensa de la dignitat de Catalunya i a favor del dret a decidir, no partidista i organitzada per la societat civil.  La meva primera reacció va ser que jo no hi pintava res en una mani a favor de l’Estatut, però no va d’això.  És un acte unitari a favor de la nació catalana i del nostre dret a decidir, on serem molts independentistes convençuts i molt altres que estan en camí de ser-ho o que poden arribar a ser-ho.  I també de no independentistes a favor de la dignitat nacional de Catalunya: ja m’està bé manifestar-me amb ells.

El 10 de juliol toca resposta cívica però la resposta ha de ser eminentment política, des del Parlament.  Per això està bé anar a la manifestació, però abans (en el meu cas en concret pel matí, a l’Assemblea de Reagrupament) i després (fins les properes eleccions) cal treballar per a que el proper Parlament de Catalunya i Govern facin respectar els dret a decidir dels catalans, i decideixin.  La responsabilitat la tenen els nostres diputats, i si ara no estan a l’alçada (eines tenen per actuar, com per exemple retirar-se de les Corts Espanyol) el que cal fer és treballar per tenir representants que realitzin una ruptura democràtica amb l’estat espanyol. 

Entenc que molts independentistes tinguin recels amb la manifestació (vistos per exemple la proposta de front de les engures pro-autonomista de Duran Lleida), però tampoc podem permetre que se la facin seva els que estan per l’autonomia actual, entre altres raons perquè som molts (i cada vegada més) els que estem per la independència, incloent la major part dels convocants i organitzadors.  I sí, em genera certa incomoditat desfilar al costat d’alguns polítics amb una aspiració nacional molt reduïda i que se sentirien molt còmodes amb l’Estatut si aquest no s’hagués retallat (i que ara es dediquen a fer declaracions partidistes de curta volada, oblidant que estan al Govern o al Parlament i podrien respondre de debò), però el protagonisme no pot ser seu, ells han de ser minoria, i no poden capitalitzar la manifestació: som una nació, nosaltres decidim, i volem decidir llibertat, no més Estatuts.  I si ens els trobem els hi podem dir durant la manifestació.

Aniré a la manifestació, però una qüestió la tinc del tot clara: el Tribunal Constitucional és plenament legítim per fer la sentència que ha fet.  Catalunya és una Comunitat Autònoma dins l’estat espanyol, i l’Estatut és una llei orgànica sotmesa al Tribunal Constitucional.  Aquestes són les regles del joc, i el Tribunal Constitucional (desprestigiat, parcial i polititzat, però totalment legítim), ha fet la seva feina.  Hem de ser els catalans qui diguem si aquest procés ens sembla bé, i si no actuar en conseqüència: el pacte Catalunya-Espanya mai ha existit i, si va existir, ja no queda res.  Som una Comunitat Autònoma, i el Tribunal Constitucional ara i el govern espanyol cada dia marquen els límits de l’autogovern.  I estem sotmesos a les seves lleis i la seva Constitució, que són impossibles de canviar, com hem vist ara.  Per tant, o marxem o ens adaptem, però el camí del mig (incloent concerts econòmics impossibles) no existeix.

La meva resposta és de dignitat: vull decidir.  Sé que tinc el dret, i vull decidir, tenim el deure de decidir, per nosaltres, els nostres grans i els nostres fills.  I aquesta sentència és humiliant pel procés escrupolosament democràtic seguit per tenir de fet un Estatut de fireta, però és bona perquè clarifica les coses: el límit de l’Espanya de les autonomies.

Seré a la manifestació, però no per defensar ni aquest ni cap Estatut: per dir que som una nació i que hem de decidir.  I jo i molts altres volem decidir independència, i així ho direm durant la manifestació.

Hi seré, i espero que els que pugueu, hi aneu.  I després de la mani, a treballar: la resposta de la societat és important, però la resposta de veritat ha de venir del Parlament.