Ítaca ens espera

Manel Bargalló
Manel Bargalló
Associat a Reagrupament

Durant molts anys, des dels finals dels 80 fins el 2003-2004, l’històric partit republicà de Macià i Companys havia anat aglutinant, amb més penes que glòria, el vot independentista.

No va ser fàcil. Jo mateix vaig haver de patir moltes frustracions quan sembrava el vot per la independència durant tota la dècada dels 90. Recordo les dificultats per omplir els actes que he organitzat al poble, portant el Jordi Portabella o el malaguanyat Francesc Ferrer i Gironès . Molts cops per aconseguir que fóssim una vintena, havia d’omplir-los amb amics i parents. He perdut el compte de sopars i reunions interminables on eren els quatre gats de sempre i, a més, havies d’animar-ne més d’un perquè estaven deprimits pels mals resultats que obteníem elecció rere elecció. Era com sembrar al desert.

Recordo com era de difícil convèncer molts companys catalanistes de la feina o del poble, que votessin per la independència, que votessin ERC. Molts no la veien factible la independència mai i altres ja els estava bé la Generalitat governada per CiU. N’hi havia, però encara de pitjors, eren els que deien que això del nacionalisme o independentisme era un "cuento“ inventat pels burgesos catalans per mantenir entretingut el poble treballador. Era per fotre's un fart de riure si no fos que el panorama era per plorar de tan desolador com era.

Recordo també que al vespre de les eleccions al Parlament, després d’haver estat tota la setmana batallant a la nit per col·locar les pancartes i els cartells als millors llocs, per no estar sols a casa cansats i deprimits pels pocs resultats que recollíem, ens reuníem al local del partit o a casa d’un company. Allà ens donàvem ànims entre tots i sempre que podíem obríem una ampolla de cava. Qualsevol excusa era bona. Si podíem superar el PP, l’eufòria es desarmava. Amb això ja ens donàvem per satisfets. Molt poques victòries vàrem gaudir els 80 i 90.

Ser independentista aquells anys era més una qüestió de fe. Ni el més optimistes de nosaltres pensavem que podríem guanyar cap elecció. La independència era com Ítaca. La cançó del Lluís Llach el nostre credo.

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades…

Però vet a aquí que a tombar el nou segle, tota aquella feinada va acabar donant el seu fruit. El 2003 la candidatura d’ERC va aconseguir més de 540.000 vots amb 23 escons. Érem la tercera força i quasi el doble d’escons que el PP. Increïble!! A més, teníem la clau del govern de la Generalitat. No us podeu imaginar el sentiment d’eufòria que teníem els independentistes. En aquells temps ningú no dubtava que ERC era l’única alternativa seriosa que podia aconseguir fer quelcom per la independència de Catalunya. No sabíem com, però sabíem que estàvem arribant per fi a un port.  Es parlava que el 2006 obtindríem 1 milió de vots i que abans del 2010 ja hauríem arribat a Itaca.

Però, per desgràcia, el port on els dirigents d’Esquerra van decidir que ens havíem d’aturar-nos, humit per una pluja fina, va emmalaltir a molts guerrers i va acabar podrint el vaixell. Poc a poc Ítaca va deixar de ser la prioritat de capità i els oficials.

Uns quants, que sabíem cap on havia quedat Ítaca, vam impulsar un reagrupament d’independentistes dins d’ERC. La idea era la de tornar-nos a agrupar tots els que havíem vist com arribar-hi, per mirar d’arreglar el vaixell i tornar a la mar. Molts que havíem viscut la travessia els 90, sabíem que si no sortíem a la mar, perdríem tot el que havíem aconseguit fins arribar a aquest port. Per desgràcia no va ser possible. La capacitat de manipulació i de joc brut esgrimit pels qui 'tot s’hi val “ per aconseguir els objectius, i la desconeixença dels que no saben que és sembrar pel desert van fer guanyar el Puigcercós-Ridao (tot sigui dit, amb la ajuda expressament o no, de l’Uriel Bertran).

Però Joan Puigcercós no en va tenir prou amb guanyar, si no que, a més a més, va foragitar els qui volíem tornar a la mar per recuperar el rumb correcte. Ara les darreres enquestes confirmen que Esquerra tornarà al desert d’on havia sortit aviat farà deu anys. Quina pena que tot apunta que el vot independentista el 2010, sumant totes les candidatures possibles, no arribarà ni a la meitat del que es va obtenir el 2004. Però no és que ara s’hagin perdut aquests vots. Ja fa anys que molts van baixar del vaixell per la ferum de podrit que feina.

El que no comptava Puigcercós i companyia era que a la societat catalana hi ha cada dia més independentistes que no estan disposats a pactar governs amb els espanyolistes amb l’excusa que “perdonin les molèsties estem construïm l’Estat propi ”. Ja ningú no s’empassa que la pluja fina  o el patriotisme social , servirà per aconseguir més independentistes. Ningú no es creu que el PSC-PSOE són catalanistes i encara menys ajudaran que Catalunya esdevingui sobirana.

Gràcies als nacionalistes espanyols tant d’esquerra o de dreta, ara no cal convèncer els catalans que la independència és millor o potser l’única solució pel progrés de Catalunya. Ho sap fins i tot Montilla mateix, malgrat que no pugui ni vulgui reconèixer-ho. Ara el que volem el cada vegada més elevat nombre de catalans és que al Parlament hi hagi uns diputats disposats a votar per la independència. Però també estem farts de tanta corrupció i partidisme. Volem la regeneració política perquè sabem que justament és això és el que ha fet equivocar de rumb a ERC i ha embarrancat el vaixell al port humit i fred de la corrupció colonial. No volem que d’aquí quatre anys ens trobem igual que ara, un Parlament en què teòricament hi ha 21 diputats independentistes que actuen igual com els 25 diputats socialistes catalans a Madrid, és a dir, només ho són de nom i no pas pels fets.

Per sort, Reagrupament Independentista no té problemes per omplir els centenars d’actes està fent per a tots els pobles de Catalunya, tal com jo em trobava als finals dels 90 amb ERC. Ara l’ambient que es respira és semblant als dies previs a les eleccions del 2003, quan ERC estava a punt de fer el salt amb 23 escons. Però no serà fàcil poder vèncer l’establishment  que impera la societat política catalana. Els mitjans de comunicació de masses i l’ambició personal d’alguns, ho estan posant difícil.

Amb tot, malgrat tots els atacs rebuts per dintre i per fora, malgrat les opes hostils , malgrat les enquestes cuinades que fomenten la divisió i confusió i sobretot malgrat els lladres de programes electorals, el nou vaixell de Reagrupament Independentista està rebent prou mostres de suport per tot arreu on es presenta que indiquen que tot el sembrat i llaurat aquests anys acabarà donant el seu fruit. Tenim la bodega plena de menjar i tornem a estar a punt per partir cap Ítaca.

Per això cal que tots els independentistes no dubtem més si hem d’esperar aquell o l’altre. Tampoc no es pot dubtar si continuem amb el vaixell embarrancat o amb aquell vell i gros transatlàntic que no sap mai quan salparà. Ara toca embarcar al nou vaixell ple de guerrers de Reagrupament, de Suma Independència i del Bloc Sobiranista Català.

Ara toca votar a la candidatura de Reagrupament Independentista. Si ho fem, aconseguirem sortir del port i a navegar de nou cap Ítaca. Els vents ens son favorables i el poble ens ho demana.

Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels!!

Itaca ens espera!!

Endavant les atxes!!

6.023 lectures

Comentaris (4)

a poc a poc ho entendrem TOT!!
Parlant clar i net, això de la INDEPENDENCIA es quelcom de nou, nosaltres donavem la culpa al GRAN DICTADOR, que quan ell finés...però resulta que el que volien no era altra cosa que el "enchufe" de l´únic que s´han preocupat, franco va deixar els cervells "embotats" i en l´actualitat estan exactament com ell els va deixar...son cervells franquistes...i si son franquistes a quí tenen de VOTAR? doncs això, aquests franquistes directament es van quedar amb el que és ara el PP, els altres ens vam arrimar al SOCIALISME...que si no es un franquisme és un "sociolisto" ara molts em obert els ulls...però redeu quina quantitat queda per obrir-los i.... mentre la TV no els fatja obrir, que em sembla que SI que la tele té les paraules CLAU per fer-nos despertar de l´HIPNOSI...mentre quedaran com a PRESONERS d´ell....i això NO ELS HO DIGUES que és el que més RABIA els FA, ells son MOLT, PERO QUE MOLT LLESTOS...per això ens VENEN per un plat de lentilles que a més a més el tenen de pagar, i es creuen LLESTOS!!!.
Objectiu: Independència
No podem admetre la independència com un reclam més en la campanya electoral d' un partit català. Això s'ha acabat. Ara la independència ha de ser la columna vertebral de l'acció política de qualsevol partit que es vulgui presentar com català. I tots l'esforç ha d'anar en aplanar la consecució d'aquest objectiu. Aquest és el debat i aquesta la lluita. Com aconseguir la independència?. Imprescindible voluntaris valents per portar fins a les últimes conseqüències els principis . I sóc reagrupat per que confio en la gent de Reagrupament.
Kavafis, Llach
Crec que a ERC li ha passat el que deia Kavafis en el seu preciós poema Ítaca, i que Llach, adaptant-lo ho va deixar:

"Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora."

No, els reagrupats no ens esfereïm, no trobarem Lestígons ni Cíclops devoradors d'il·lusions, compromisos, i desig de llibertat.

i segur, segur, arribarem a Ítaca.
Refresquem-nos
Un got d'aigua fresca per recordar on som i l'objectiu d'aquesta marató.
Gracies a tots els corredors doncs no nomes correu vosaltres sino que heu de carregar amb el pes dels que miren cap un'altra banda.
Salut,

Total 4 comentaris

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament