Independència i violència espanyola

Josep Sort
Josep Sort
President de Reagrupament

El 27 d’octubre, el Parlament de Catalunya aprovava la Declaració d’Independència. S’acomplia així el mandat obtingut arran del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre. El president Puigdemont i el seu govern, però, optà per no aprovar els decrets, més de quaranta, segons algunes fonts, que ja estaven preparats per fer realitat la República. Amb el pas dels dies s’ha anat sabent quins van ser els motius per a aquesta decisió: l’amenaça del govern espanyol d’una actuació armada que, per dir-ho, ràpidament, no filaria prim i no dubtaria a emprar no bales de goma, sinó de foc, amb la perspectiva que es provocaria un autèntic «bany de sang».  Certament, quan un espanyol amenaça amb el recurs a la violència, no el podem prendre a la lleugera, ni que sigui per raons històriques. Haver-ho fet, ignorar-ho, probablement hauria comportat que, en la consciència de Puigdemont i dels seus ministres, hauria caigut la mort d’un nombre indeterminat de compatriotes, malgrat que ells no haurien disparat ni un sol tret. I viure amb aquest llegat hauria estat insuportable, lògicament. Per això es va optar per no entrar en el joc dels espanyols, que volien que entréssim a drap i d’aquesta manera seguir la seva lògica perversa. Així Puigdemont i els seus ministres van optar per una estratègia que combina la denúncia internacional i la judicial, per posar contra les cordes el govern espanyol, i els detalls de la qual, lògicament, a hores d’ara no coneixem, si més no, en el meu cas, ni una centèsima part. Una estratègia que ha triomfat, malgrat que el preu que s’està pagant és altíssim en termes d’empresonaments, i totes les barbaritats judicials que els espanyols són capaços de cometre, sense immutar-se.

Una estratègia, però, que ha deixat que el govern espanyol apliqui l’article 155 i entri a sac a la Generalitat, provocant un espectacle dantesc. Sense cap mesura i passant-se mil pobles, no ha perdut el temps en intervenir els Mossos d’Esquadra, el Parlament, els Ministeris, en un intent desesperat d’anul·lar i fer com si no hagués existit la declaració d’independència. Però la pressió europea, sense cap dubte, l’ha obligat a una mesura com la convocatòria electoral immediata, quan era conegut que la seva opció era mantenir la intervenció de la Generalitat durant molts més mesos.  I ara s’enfronta a una nova, i encara més contundent, victòria independentista, que posarà les coses a lloc.

Tant és així, que els polítics colpistes, els líders espanyolistes, ja alerten d’una possible manipulació dels resultats electoral per suposats hackers forasters (russos?) a favor dels partits republicans (abans independentistes). Es posen, doncs, ja, la bena, abans que tinguin la ferida.

Per intentar aturar aquesta allau republicana, els espanyols recorren també a un clàssic. La violència feixista. En les darreres setmanes, les agressions feixistes en ple carrer s’han multiplicat com mai abans. Van començar després del llum verd donat pel discurs del cap de l’estat, que va indignar no només a Catalunya, sinó a l’opinió pública mundial. I han continuat i incrementat, arran de l’aplicació del 155 i la destitució del Major Trapero al capdavant dels Mossos d’Esquadra. L’estratègia de la por és el recurs dels espanyols davant la més que cantada victòria electoral dels republicans, i el retorn victoriós del president Puigdemont, que desfermarà una onada d’entusiasme que deixarà petita la de Tarradellas.

Això no obstant, la qüestió de la violència, del terrorisme espanyol, tard o d’hora s’ha d’enfrontar i plantar cara. No podem anar amb els lliris a la mà. Tots els estats del món desenvolupen polítiques d’autodefensa i de seguretat. I no només per interès propi, sinó també per exigències dels seus veïns i aliats, si és el cas. Ningú no vol tenir un baula feble, en matèria de seguretat, a la seva frontera.

La defensa i la promoció de la Pau, de la qual Catalunya ha estat sempre una capdavantera, no és incompatible, ans ben al contrari, amb la implementació de polítiques de seguretat i de defensa, que vetllin per les nostres famílies, els nostres pobles, en definitiva, la nostra gent. Cal posar-s’hi de debò, i sense complexos. Per que hi haurà un moment en què no fer-ho serà una irresponsabilitat.

232 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

Voleu que Catalunya sigui un Estat independent en forma de República?
 SÍ
 NO
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament