Guerra, màfies, usura i sectes

Premi "Memorial Jordi Gomis" a articles d'opinió
Joan Camps recollint el Premi Memorial Jordi Gomis a la 5a. Assemblea de Reagrupament

Els implicats en l’ensarronada de Bankia, que, descoberts en flagrant delicte, no tenen arguments morals ni per a pidolar, estan temptats de fer com la guineu que no abastava el raïm de la parra i, en la seva fugida endavant, són capaços d’extremar el deliri de la mentida i abraçant-se al dòlar, menysprear l’euro dient-nos que està verd.

Enmig de l’habitual desinformació del govern, sigui PSOE o PP, està prenent cos la metàfora que veus interessades molt ben posicionades en columnes de diaris i tertúlies dels mitjans de comunicació van falcant en el dia a dia un discurs manipulador que sembla que volen dir-nos:

“La senyora Merkel està aconseguint el que Adolf Hitler no va assolir amb les seves divisions cuirassades, els seus submarins i les seves bombes voladores V-2”

No és gens estrany que el règim monàrquic a l’espanyola lligat amb nusos mariners i segell lacrat per l’anell de Franco faci escarafalls a l’Alemanya de l’Àngela Merkel, una hereva del federalisme quallat per Conrad Adenauer a anys llum del centralisme de l’Espanya que no veu més enllà del quilòmetre zero de la Plaça del Sol. Si Hitler s’hagués sortit amb la seva, de ben segur que l’empatia ideològica dels hereus directes de Franco seria genèticament idèntica.

És clar que a Europa mana Alemanya, però aquí no és conseqüència del setge d’una guerra, si un cas, és causa d’alta traïció del govern corrupte dels anys 90 que van donar idees: la decisió de l’AVE de Madrid a Sevilla, potser sí que fou un error de Felipe González i Alfonso Guerra en avaluar les prioritats, però la realitat fou que en aquella decisió a favor de la indústria alemanya, no era tan important per al PSOE la implementació de l’AVE i la utilitat de tan costosa infraestructura, quan en realitat la decisió venia condicionada per les comissions que l’AVE generaria, les quals si no van untar alguna butxaca distreta van omplir les arques del PSOE. És evident que el que suborna per fer delinquir és igual de culpable que el que delinqueix per ser subornat, però en aquests embolics de comprar i vendre, és el venedor que sap molt bé que si no passa pel tub sempre hi haurà un competidor disposat a deixar-se estimar. D’aquella genial idea, avalada per l’eslògan: “cent anys d’honradesa”, la corrupció política no ha parat d’emergir a tort i a dret. 

D’aquí ve que els estralls que estem vivint comporten desgavells iguals o pitjors a la postguerra: atur, desnonaments, cues en els bancs de queviures i els menjadors socials desbordats. Mentre uns compren caixes de cabals per protegir els estalvis que han pogut salvar de la perversitat de l’entitat a la qual havien confiat, altres evadeixen corre-cuita grans capitals i les transaccions de l’economia productiva soterrada comencen a tenir el caire de l’estraperlo dels anys 40.

Mentre Espanya viu una depressió insuperable, Rajoy estalviador, fugint d’estudis ha anat de corre-cuita a Polònia per veure el futbol que podia visionar des del seva butaca a la Moncloa. Abans però, ha aturat Mas posposant sine die  la música i la lletra del concert econòmic que donaria oxigen al PIB residual salvable que potencialment, però extremadament afeblit, encara rau a Catalunya. Don Mariano, president del govern espanyol s’ha farcit l’agenda no sigui que desentoni de l’èpica caça d’elefants, noble oci de la Corona i com a mínim iguali el zel professional del també president Carlos Divar enfeinat d’hores extra de cap de setmana a Marbella passant-s’ho d’allò més bé, una manera de constatar la sacra independència del Consell General del Poder Judicial.

Al proper 10 de juliol farà dos anys de la manifestació dels catalans clamant per la independència, però la societat civil que va omplir els carrers de Barcelona ha quedat atomitzada i orfe de liderat. Ara fan més soroll els cridaners que engreixen la seva humanitat en el futbol, la fórmula u, els concerts multitudinaris i altres diversions de masses. Molts d’ells deixant-s’hi el salari per a convertir en milionaris als seus ídols i els seus proveïdors.

Els indignats de les places s’han quedat afònics i empatxats d’idees, i en no saber que està passant proposen la justícia social en abstracte que ningú lidera i el seu xivarri inaudible és el residual dels que ni estudien ni treballen.

Però el paisatge més angoixant pel nostre futur el composa la creixent massa social silenciosa que s’ha quedat d’esma i submisa al poder polític enfangat en la incompetència i la corrupció, conformant-se com ramats de xais que van cap l’escorxador.

Se’ns suposa el valor i tots tenim els ous necessaris per fer una truita multitudinària, però no veig ningú disposat a trencar-se’ls. Vet aquí, amb ous o ovaris, la bona metàfora.

9.916 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament