Finis Hispaniae

Gerard Furest
Gerard Furest
Associat a Reagrupament

Deu fer quatre o cinc anys, poc després d'instal·lar-me a Barcelona, quan una tarda, en una de les cantonades de l'immens quadrilàter que és la Plaça de Catalunya, se'm va posar al costat un vellet xaruc i bigotut, llastimosament crepuscular. Com a persona que no oblida fàcilment la fisonomia de la gent, les seves faccions no em resultaven del tot desconegudes. Enderiat, vaig recórrer al calaix de sastre de la memòria i, unes hores després, ja a casa, vaig associar aquella cara a la foto que n'havia vist al meu diari de capçalera. Es tractava d'en Carles (Carlos quan els articles els signava a La Vanguardia, del mateix grup) Sentís, periodista i testaferro de Suárez en les negociacions pel retorn de Tarradellas i la reinstauració de la Generalitat al país.

En efecte. Allà, a mig metre, maldant per travessar el pas de zebra en el mig minut preceptiu, havia tingut al costat un home important en la història del país. Quan dic important, em refereixo en aquest cas a la rellevància, a la volumetria, sense afegir-hi a priori cap connotació ni positiva ni negativa. Tot documentant-me per la xarxa, vaig topar amb un “paper” (com en diria el també filofranquista Josep Pla) que parlava d'un article que el senyor Sentís havia escrit el 17 de febrer de l'any 1939: Finis Cataloniae? El fin de una película de gángsters, simplemente , es titulava l'exabrupte periodístic. Vaig tirar d'hemeroteca. En l'article en qüestió , i amb un llenguatge que, com tantes altres coses, ha perviscut en el temps, el senyor Sentís hi celebra el final de la Catalunya de Durruti o Companys, i el naixement d'una “Catalunya real” indeterminada. La Catalunya real? Exactament com els neolerrouxistes d'avui dia, veges per on!

El paper (o exabrupte, com preferiu) parla, amb fruïció, de la fugida a l'exili de la resistència republicana i de l'entrada triomfal del feixisme a Catalunya. De la fugida a l'exili de bona part de la Catalunya oberta, progressista, republicana i catalanista que tant ha contribuït a reivindicar l'editor Quim Torra, i de l'entrada, braç alçat, de l'Espanya carpetovetònica, tancada i feixista que va dur a terme, amb un èxit parcial, un dels més brutals intents d'extermini cultural (i no només cultural) de l'Europa del segle XX. Contra Catalunya i contra la resta de països de llengua catalana. I, per molt que a posteriori un rehabilitat i desmemoriat Sentís ho negui, l'article Finis Cataloniae no parla de la desaparició física de Catalunya, però sí de la desaparició cultural i nacional (del genocidi, ras i curt) de tot un poble. Per molt que després alguns volguessin maquillar el seu passat o esmussar-ne els cantells, amb una habilitat que convertiria Margaret Astor en una simple principant, el missatge és clar: Catalunya s'ha acabat, Finis Cataloniae . O és que per ventura el culte Sentís desconeixia l'advertiment del bàrbar Queipo de Llano que “cuando la guerra haya terminado, Pompeyo Fabra y sus obras irán arrastrados por las Ramblas?” La cultura, per cert, no està renyida amb la barbàrie, i sinó recordem els oficials alemanys que s'extasiaven escoltant les òperes de Wagner o llegien filòsofs abstrusos com Nietzsche.

Malgrat tots els malgrats, Catalunya hi és. Viva i cuejant, com va demostrar encara no fa dos mesos. I amb una robustesa com no havia tingut els darrers trenta anys. I la sentència del Tribunal Constitucional ha acabat d'estripar el vel de Maia. Què devia pensar l'ancià Sentís, setanta anys després d'escriure el Finis Cataloniae? , en veure per la televisió aquella gernació de gent que ni el franquisme dictatorial ni el constitucional havien pogut eradicar? En tot cas, devia fer-se'n creus i, en el millor dels casos, no devia entendre-hi res. Però és que les plaques tectòniques, que són les que provoquen els grans terratrèmols, es mouen lentament però inexorables, com també ho fa la psicologia col·lectiva.

A hores d'ara, només algú que no conegui amb profunditat la realitat catalana pot negar que s'està produint un canvi de paradigma mental en una franja central de la societat catalana. Espanya, com sempre, continua estant encantada d'haver-se conegut, com Narcís, sense adonar-se que aquest autocofoisme la pot fer naufragar definitivament, per bé que les hordes de la Jihad Hispànica encara no ho percebin així i es vegin amb força de clavar l'estocada final (confesso que l'expressió m'ha sortit de manera automàtica, i no per encrespar els amics taurins i espanyolistes) a la regió irredempta. Esclar que aquestes hordes no entenen el substrat que està congriant la revolta sobiranista, ni l'entendran mentre no inventin “detectors dels secrets del cor”, com diu la mítica cançó.

Encara queden alguns capítols per escriure, és cert, però per poc que hi posin de la seva banda els qui s'estimen Catalunya, el final està escrit. Per molt que les dives del sobiranisme ens entrebanquin el camí amb els seus egos còsmics. Finis Hispaniae, senyor Sentís. Fixi's que és una afirmació, i no una pregunta retòrica com la seva. Finis Hispaniae. I, com que sé que a vostè li agraden les pel·lícules i observar la realitat, com ho demostra que les seves memòries es titulin Memòries d'un espectador, prego a Déu perquè vostè sigui prou longeu com per assistir a l'escena final, i fins i tot per llegir l'article que tinc pensat pel dia de la proclamació de la independència: Finis Hispaniae, o el final d'un pel·liculot sadomasoquista i malsà de dominació i humiliació. El final feliç, a l'estil de Hollywood “jueu” que vostè denigra en el seu article, està garantit. I tot, en versió original catalana, per descomptat.

9.806 lectures

Comentaris (2)

desmemòria
La transició es va fer amb la consciència dels espanyols que havien intentat fer un genocidi sobre els catalans.... i amb la consciència dels catalans que havien perdut una guerra.

Ara els espanyols cada cop tenen menys mala consciència per l'intent de genocidi. Per això és important que es parli d'aquest tema.
Tenia ganes de llegir un article aixi sobre en Carlos Sentís. Som uns desmemoriats!

Total 2 comentaris

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament