Els pobles insultables

Toni Strubell
Toni Strubell
Associat a Reagrupament

El meu avi, Josep Trueta, solia respondre als anglesos que li demanaven perquè havia vingut a Anglaterra l’any 1939 que havia hagut de marxar del seu país perquè “no podia suportar veure-hi morir la llibertat ”. I bé, un cop més, crec que és essencial que els catalans parlem dels nostres sentiments perquè, malgrat que s’hi pugui delectar algun tertulià espanyol, és això el que més ens uneix. Tot i que els catalans sovint no sabem explicar la nostra angúnia existencial tan bé com -per exemple- els practicants del cante jondo, no deixa de ser intens el dolor que sentim a diari amb el tractament que rebem com a país. Som insultables , crec, d’una manera que seria difícilment tolerada pel ciutadà mitjà de la Unió Europea. El 10J tindrem una bona ocasió per expressar-hi el nostre rebuig i la necessitat imperiosa de buscar-hi d’altres sortides polítiques diferents a la que han seguit fins avui els partits catalans. Si som insultats, almenys que hàgim començat a deixar enrere un marc que no semblen disposats a superar.

El cas de la normalització del català al cinema és simptomàtic del grau d’insultabilitat que patim. És esfereïdor el to emprat darrerament pel Sr. Luis Hernández de Castro, representant de la Federación de Ditribuidores Cinematográficos per dir-nos què ens passarà si apliquem la nova Llei del Cinema a casa nostra. Generalment les declaracions de representants gremials o econòmics que negocien amb l’administració d’un país solen ser educades i respectuoses, encara que sigui per prevenció o interès. El to fatxenda i amenaçador en què va procedir aquest senyor demostra un menyspreu total pel poble català, la seva llengua i les seves institucions. En un moment en què a tota la demarcació de Girona s’hi exhibeix una sola pel.lícula en català, dir-nos que “els catalans hauran d’anar a Saragossa a veure “Piratas del Caribe 3”” és una amenaça de la què segurament s’hagués sentit orgullós un agent cultural del Tercer Reich. És el discurs preopotent amb què s’imposa el fort al feble. El que insulta al que és insultable.

Un nou indici sobre el tema de la “insultabilitat” dels pobles ens la dóna el primer viatge institucional fora del país del nou president del FC Barcelona. Que hagi anat a Extremadura per “disculpar-se” davant el president d’aquella comunitat, Guillermo Fernández Vara, per un suposat incident verbal amb Joan Laporta, només pot ser definit com un acte de vassallatge moral, un acte molt polític per cert, d’un presdent que diu que vol “despolititzar” el club. Jo no conec tots els detalls d’una conversa (i encara telefònica) entre Joan Laporta i el Sr. Fernández. Però sí sé que l’anterior president de la Junta d’Extremadura, el Sr. Rordíguez Ibarra, es va prodigar durant anys en insults al president Pujol i Maragall, i a les institucions catalanes, sense que els hagi ofert cap mena de disculpa ni, per altra banda, cap senyal d’agraïment per l’enorme aportació de recursos econòmics que anyalment marxen de Catalunya a aquella regió. A moltes ràdios espanyoles són diaris els insults als catalans, tal com en dóna fe l’APM. Però que jo sàpiga, no són gaires els qui viatgen a la nostra capital per demanar-nos-en perdó. És una prova més que hi ha pobles insultables, i d’altres que no.

No voldria acabar aquest article sobre la insultabilitat del nostre poble, en comparació amb la d’altres, sense una referència al conflicte sobre la pancarta d’Òmnium. I és que de vegades els insults als pobles poden ser a la seva intel.ligència. Voldria saber, al món sencer, on es podria trobar un màxim mandatari d’un país que es negués a manifestar-se darrera una pancarta que digués “som una nació” i “nosaltres decidim”, sobretot en veure agredida la potestat política i jurídica de la gent que representa. Si amb tot el que ha plogut no sap que allò que presideix és una nació, i si encara li ofèn que el seu poble pugui decidir, es fa difícil pensar que en vulgui ostentar la presidència. Per tal que ens deixin d’insultar una mica, crec que hauríem de tenir-hi al davant un home que -com el meu avi- no suportés veure-hi la mort de la llibertat. Un president que, a més, no hagués negociat a la baixa les seves llibertats. Un president que lluités per aconseguir el mateix status que la resta de països no insultables de la UE. Crec que és una cosa més que hem d’anar a exposar amb la nostra presència massiva a la manifestació de dissabte.

8.380 lectures

Comentaris (5)

Orgull i dignitat
Exposes Toni, tres exemples veritablement lamentables: el de la reacció de les distribuïdores, el del nou president del Barça i la de Montilla envers la manifestació. La resposta immediata a l'última ha de ser de rebuig total a la mateixa manifestació cap a un comportament indigne d'un president de la Generalitat. I més important, a l'hora de les eleccions al Parlament, que la candidatura nostra sigui la de l'orgull i la dignitat.
Forasters a casa nostra
“Jo, i molts, moltíssims, morirem com uns forasters a casa nostra; hi moriren els nostres pares, els nostres avis, generacions senceres...No és raó que hi visquin i hi morin els nostres fills, els nostres néts, i a nosaltres incumbeix la tasca de fer que puguin viure i morir en terra lliure, com a ciutadans de llur nació. Exactament com viuen moren aquells que ara ens refusen allò que es concedeixen oblidant voluntàriament que els drets humans emparen, amb les persones, els pobles.”

Manuel de Pedrolo .

A més de morir forasters a casa nostra, haurem també de morir insultats?
Ni un sol insult mes
Per dignitat!!!!
De tot menys poble
Insultable, ultratjable, injuriable, escarnible,... som de tot, menys poble, segons els espanyols. I a la màxima autoritat li fa vergonya defensar-nos.
La situació és tan absurda com humiliant.
Totalment d'acord
Totalment d'acord

Total 5 comentaris

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament