Els orangistes

Jaume Fernàndez
Jaume Fernàndez
Associat a Reagrupament

Ciudadanos, un cop superada la fase embrionària, és a dir, l’època del cartell electoral del Rivera despullat, va decidir apostar com a color de referència pel taronja. A mi aquesta aposta no em va semblar casual: des del principi la vaig relacionar amb el moviment orangista britànic, que té la seva màxima expressió a Irlanda del Nord.

L’orde d’Orange neix l’any 1795 al comtat d’Armagh a l’Ulster. S’inspira en la figura del rei William d’Orange que derrotà a James II a la decisiva batalla del Boyne (1690), fet que afermà el domini britànic sobre Irlanda, i donà als protestants la supremacia sobre la illa, malgrat que demogràficament fossin molt inferiors. L’orde empra el color taronja, fent un joc de paraules fàcil amb el cognom Orange.

L’orde d’Orange actua des del principi com a garant del protestantisme enfront dels catòlics, i com representants més fidels de l’unionisme britànic a la illa maragda. En els moments conflictius del final del segle XIX i principis del XX, esdevenen el braç polític, i molts cops armat, de l’unionisme més ferotge a Irlanda. Amb la partició de la illa al 1921, el predomini polític dels orangistes a Irlanda del Nord és total–fins al 1969 cada primer ministre de la Irlanda britànica és membre de l’orde, i la fraternitat de la mateixa demostra la seva cara més conservadora i intolerant amb els catòlics. Els britànics que viuen a l’Ulster, molts d’ells escocesos dels Lowlands que han estat enviats per Londres per colonitzar Irlanda, s’arrengleren sota les banderes taronja de l’orde en les desfilades provocatives pels carrers de Belfast, especialment en la desfilada del 12 de juliol.

L’orde d’Orange és una eina molt útil per als governs de Londres, encara que alguns cops els ha generat problemes pel descontrol d’algunes accions seves. L’orde no existeix tant sols a Irlanda, també és present a Escòcia, on féu campanya activa contra l’independentisme escocès el 2014, a Gal·les, Anglaterra, Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, etc.

El leitmotiv  de l’orde d’Orange no s’allunya molt del de Ciudadanos, bàsicament és actuar com a paraigua de refugi per a aquells que viuen amb mentalitat colonial en terres, on molt cops han nascut, però que senten com a estranyes. La seva és una lluita a cara o creu; no entenen de pactes o acords; han de convertir el territori colonitzat en un mirall exacte de la metròpoli admirada. D’igual manera que els famosos pieds noirs  francesos volien convertir Algèria en un departament més de l’hexàgon francès, els orangistes pretenien que Irlanda del Nord esdevingués un territori similar a Essex o Sussex.

Els nostres orangistes, Ciudadanos, no empren la religió com a fet diferencial: ells han triat la llengua, i per això l’atac al català ha estat el seu objectiu estratègicdes del principi. Ells aspiren a una Catalunya, on el català desaparegui, i que tingui la mateixa personalitat que Múrcia. Això sí, potser permetrien que, com a fet tradicional, es poguessin representar el pastorets.

L’aspiració dels orangistes de Rivera és la dissolució total, en nom de la modernitat, de la identitat nacional catalana, i, si han de fer desfilades com les de Belfast, no dubtaran a fer-ho.

En un futur, molts d’ells, com els pieds noirs , demanaran ser reubicats per la geografia espanyola abans d’acceptar viure en la República Catalana, i segurament també perviuran generacions sense entendre el que els ha passat.Ciudadanos, un cop superada la fase embrionària, és a dir, l’època del cartell electoral del Rivera despullat, va decidir apostar com a color de referència pel taronja. A mi aquesta aposta no em va semblar casual: des del principi la vaig relacionar amb el moviment orangista britànic, que té la seva màxima expressió a Irlanda del Nord.

4.656 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament