Els nostres

Teresa Casals
Teresa Casals
Associada a Reagrupament

Després d'haver escrit uns quants articles a «La Veu», permeteu-me que el d'avui tingui un to una mica més personal. Quan encara no havia sentit el cuc de la política, o potser sí, però les meves circumstàncies personals m'impedien dedicar-m'hi, sentia allò de... «Hi ha enemics, enemics ferotges i companys de partit». Em costava d'entendre, però a base de «viure i veure» ara ho tinc clar. És veritat. Les insídies, la crítica constant  i tòxica, l'intent d'afeblir el líder, les mentides, les mitges veritats, les enveges, les ambicions soterrades, les traïcions, poden carregar-se el projecte més engrescador, les intencions més sublims i l'objectiu més preuat.

Aquesta reflexió em podria portar a parlar dels partits, però prefereixo extrapolar-la al país. Les passades eleccions van deixar un resultat excel·lent per a l'independentisme. Setanta dos diputats del Parlament de Catalunya partidaris de la independència. Majoria absoluta. Una arrencada espectacular. No era la DUI, però la solemne declaració del Parlament de Catalunya, presidit per la Carme Forcadell feia preveure que, aquesta vegada sí, anàvem «per feina». La situació va obligar el govern de Madrid a moure fitxa, això sí, en la mateixa direcció de sempre, lleis, amenaces, inhabilitacions, articles de la Constitució, manifestacions cada vegada més contundents, mai polítiques, sempre punitives.

Però la felicitat no va durar gaire. Els deu diputats de les CUP, aquells que, en teoria, alguns havien votat per assegurar que el procés no tingués marxa enrere, «els nostres» vaja, van començar a posar sobre la taula qüestions morfològiques: el què, el qui, i el com. Bé, és veritat que molts són de lletres, m'he mirat els currículums, però tal vegada s'haurien hagut de posar sobre la taula el números, em refereixo al nombre de vots. Perquè la democràcia, aquesta imperfecta democràcia que tenim, es basa en això: en el vots que tenen cadascuna de les formacions. I Catalunya som tots, és veritat, però ara parlem del govern que s'ha de formar a Catalunya que ha de ser proporcional a la confiança que ha tingut cada grup per part dels electors. Es va cedir en començar a pactar el què i el com, es va fer una declaració aplaudida per molts però no pas per tots els que havien votat una opció independentista... I, quan es va arribar al «qui» els representants de les CUP van exigir el cap (políticament parlant) del president en funcions, el senyor Mas. L'Artur Mas, no. Ho havien dit a tort i a dret durant la campanya electoral  i els produïa mal rotllo perquè els recorda la corrupció. Ja ho haguessin pogut dir el primer dia de les negociacions, oi?

Per dues vegades consecutives van votar NO a proclamar el senyor Artur Mas com a president de la Generalitat. No el volen. No hi ha res a dir. Ells i elles no el volen, però resulta que un milió sis-centes mil persones vam votar Junts pel Sí convençuts que el senyor Mas era el «nostre» candidat a la presidència. Oi que era això?. O   no era això?. Ara quan sento parlar dels «tacticismes» de Convergència no sé si m'he passat alguna pantalla... per dir-ho en llenguatge modern. La situació ha arribat a un punt que fa mal. Fa mal a la gent de bona fe que no entén res, fa mal al procés perquè afeblir la figura del president és afeblir-nos a tots nosaltres, es fer el joc al govern de Madrid , que es frega les mans... Carregar-se el líder no surt de franc i quant més temps passa més incerteses, més desercions. Acabem això d'una vegada. Noves eleccions i a veure què passa... 

4.623 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament