El valor de ser lliures (1/2)

El Dr. Josep Vendrell
Josep Vendrell
Associat a Reagrupament

El divendres passat, dia 21 de desembre, vaig anar a parlar a Cabrera de Mar (Maresme), convidat per uns excel·lents companys a fer una exposició presidida per un títol que feia referència a combatre la por i les mentides sobre sanitat i pensions. Després de l’acte i ja fora del local, un dels organitzadors em va dir que el contingut havia estat molt més interessant del què suggeria el títol. Li vaig contestar que si hagués fet una exposició seguint el títol, el contingut hauria semblat ancorat en l’època dels dinosauris. De fet, quan un mes abans li havíem posat el títol ens va semblar ben adient, però l’evolució dels esdeveniments ha marcat un tempo  molt ràpid i hem de procurar adaptar-nos-hi. Per tant, a l’hora de parlar vaig deixar de banda les xifres i dades econòmiques del CCN que portava anotades i vaig partir de l’obvietat que quan un poble vol fer un pas important en qualsevol direcció es tracta d’una empresa col·lectiva i no pas d’uns pocs elegits, implicant que és la societat civil qui ha de portar la iniciativa, empènyer i controlar el desenvolupament, tal com ja s’hi van posar en el seu dia Reagrupament i el CCN i, més recentment, l’ANC (organitzadora de l’acte). Amb aquest plantejament, vaig centrar l’exposició en la psicologia de la persona lliure.

M’ha semblat que si en faig uns quants apunts, potser hi hagi alguna cosa que pugui ser útil per il·lustrar o complementar qualsevol altra reunió, conferència o col·loqui.

Bàsicament, la idea central és que en aquest moment tan important de la nostra història cal tenir les idees ben clares. Si tenim la ment plena d’idees antigues no hi haurà lloc per posar-hi les noves idees que necessitem ara mateix per anar endavant; és l’exemple de la tassa de Lao-Tse: la utilitat d’una tassa rau en el fet que estigui buida; si és plena a vessar, no s’hi pot posar res de nou (l’has de buidar o t’has de beure el contingut i assimilar-lo, per poder-hi posar alguna cosa nova). Ara mateix ens urgeix la necessitat d’un canvi, i per efectuar-lo ens urgeix posar en pràctica noves idees i noves maneres de fer.

Aquesta necessitat d’un canvi a Catalunya avui ja és evident per a tothom amb dos dits de front que s’aturi a pensar-ho. Però qualsevol mena de canvi implica algun tipus de por, per la incertesa que el canvi genera per ell mateix. Si, a més, l’enemic del canvi hi llença baves plenes de brutícia, pot inculcar una mica de por en alguna ment desinformada o poc madura, però sobretot genera confusió. I aquesta confusió sí que incrementa la por al canvi que ja és inherent al canvi mateix. Davant d’això, la reacció primària tendeix a dir que ja estem bé com estem. Però aquí ve la sagaç observació de Thomas Paine (Common Sense , febrer de 1776): “Un hàbit prolongat de no pensar que una cosa és dolenta li dóna una aparença superficial de ser bona...”. El 4 de juliol del mateix any es produïa la declaració d’independència dels Estat Units d’Amèrica. I recordem que el rei d’Anglaterra de torn va fer una observació: “Si us en aneu, us convertireu en un dels pobles més pobres de la terra”. Bona, noi; la vas encertar de ple!

I és que la pregunta que se sol fer és: “Ens convé sortir d’on som?”. Però aquesta pregunta té trampa i, per tant, no és la correcta. La trampa és que ens col·loca psicològicament a dins de la gàbia. Ja sé que, ara per ara, físicament encara som a la gàbia d’on hem de sortir. Però psicològicament ens convé ja ser-ne fora des d’ara mateix. I, per tant, la pregunta correcta és: “Si tens una gàbia al davant i et diuen que quan hi entris t’hi tancaran, voldries entrar-hi?”. La resposta de qualsevol persona amb criteri és òbvia.

En aquest moment important de la nostra història, després d’aguantar tres segles d’opressió i maltractaments, estem en la línia de sortir-nos-en de manera pacífica. No tots els pobles que s’han alliberat en el passat ho poden dir. I ho estem fent, malgrat tota la brutícia ideològica que s’ha llençat i probablement es llençarà. Aquí ens ajuda un record de la pel·lícula (no pas estrenada de poc) Ben-Hur. En un moment donat, un dels protagonistes es fa la pregunta: “Com combatre una idea?” I ell mateix es respon: “Amb una altra idea”. Simplement, contra els dubtes i la por, cal posar-hi coratge i decisió. I patriotisme amb dignitat. Volem la nostra pàtria lliure i l’alliberarem amb el cap ben alt. Va bé aquí recordar el genial Don Quixot: “Borden? Doncs senyal que estem cavalcant, amic Sancho”.

5.144 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament