El discurs sobre l’Estat propi s’està convertint dia a dia en l’eix central de la discussió política a Catalunya. I això és així perquè, tal com em comentava la setmana passada un amic meu a Vilabella, a Catalunya li cal un relat. En els darrers 40 anys hem perdut el model que teníem per Catalunya: era un model de país basat en la indústria, en el treball, en ser capdavanters al sector secundari a tot l’Estat espanyol, mentre hem deixat el poder polític en mans dels espanyols, arribant a rebutjar en el seu moment el concert econòmic, tal com va fer en Miquel Roca davant de l’estupefacció de Xabier Arzalluz, que intel·ligentment va acceptar.

El problema de tot això és que en els últims anys, el model ha canviat completament. Mentre els catalans insistíem en ser la fàbrica d’Espanya, els espanyols anaven observant com el món s’estava fent cada cop més petit i el sector financer anava agafant cada vegada més pes. I utilitzant els recursos provinents de l’espoli fiscal, Espanya va crear el seu relat, que consistia, ni més ni menys, en convertir Madrid en la capital econòmica de Sud-amèrica.

Aquí cada opció política pretén aportar el seu model de país. Però cap d’ells ens dibuixa un futur per Catalunya. Durant aquest període de temps, s’han invertit milers de milions d’euros provinents, en gran part,dels impostos dels catalans en construir una gran metròpoli bencomunicada amb Sud-amèrica i amb la resta d’Espanya.I, amb l’ajuda pública, les empreses espanyoles es van llançar a la conquesta d’Amèrica llatina: van comprar companyies àrees, telefòniques, elèctriques, bancs... que han fet que la capital econòmica ie l centre financer de Sud-amèrica estigui situat avui a Madrid. Mentrestant, els catalans hem badat. Anestesiats per la polític adel “peix al cove” i del “ara no toca” de l’expresident Pujol, hem arribat a un camí sense sortida. Posteriorment, el duet Maragall-Zapatero, ajudats per en Carod-Rovira-Saura, que feien els cors al duet principal, van bastir un relat basat en una gran mentida: “Un nou estatut construirà una mena de nou Estat Federal”. I els últims 7 anys, han ajudat al fet que els catalans arribem a un estat de desorientació, que,juntament amb la crisi econòmica que estem vivint, fa que Catalunya necessiti un nou relat de futur, un nou model a construir i la il·lusió que porta ser capaços de bastir un acomunitat on sigui més fàcil viure i guanyar-s’hi la vida.

Aquí cada opció política pretén aportar el seu model de país. Però cap ens dibuixa un futurper Catalunya. CiU ens diu que aconseguirà un concert econòmic,sabent perfectament que és una opció impossible. El PSC ens parla d’un estat federal, del que no poden convèncer ni convenceran els seus companys de partit. La independència és l’únic relat capaç de generar il·lusió avui dia entre els catalans, perquè, entre altres coses, ens aportaria recursos i, a més, podríem decidir com administrar-los, quines infraestructures necessitem i quin tipus d’agricultura, indústria i serveis necessita Catalunya per ser una regió rica i per estar equilibrada territorialment. Hem de decidir què en volem fer de Barcelona. Volem que sigui un motor per Catalunya? Volem que, des de Tortosa, es pugui anar a treballar a Tarragona a diari amb unaxarxa de trens del s. XXI, com passa a qualsevol país d’Europa? Volem una línia de mercaderies d’ample europeu que ajudi els nostres ports a competir amb els del nord d’Europa?Quin tipus d’energia volem? Com regulem la immigració? Quin tipus d’indústria volem potenciar? Volem tenir un aeroport de primera línia sense patir competència deslleial des de Madrid?

Doncs bé, si voleu que, des de Catalunya, comencem a construir respostes entre tots per totes aquestes preguntes, només ens cal una cosa: tenir un Estat propi. La independència és necessària per donar resposta a aquestes preguntes i moltes més. Si volem bastir un estat modern, ens hem de fer responsables nosaltres mateixos dels nostres actes. Ja n’hi ha prou de donar les culpes als altres, els catalans serem el que vulguem ser i arribarem allà on vulguem arribar. Per aquesta raó, ja fa un any que em vaig associar a Reagrupament i, per això, estic ajudant per a poder assolir que el màxim nombre possible de diputats independentistes entrin al Parlament la pròxima legislatura. El nostre compromís és no entrar en cap govern si no és per declarar l’estat propi. Considerem una incongruència molt gran el fet deser independentistes per una banda i, per l’altra, acceptar el fet de gestionarles engrunes que ens arriben de Madrid en forma de conselleriesi vicepresidències.